Només fa vuit dies i era de matinada, una mica més tard de les quatre. Mig ajagut en una cadira allargadissa, a la coberta d'una nau, he travessat l'estret de Messina, el braç de mar que separa la Itàlia peninsular de l'illa de Sicília. Havia partit del port de Nàpols a mitja tarda; però ara, a cada banda de mar, la terra era plena de llums i les costes semblaven puntejades d'estels. La nit era plàcida. Una d'aquelles nits d'agost en què, passat Sant Llorenç i la Marededéu, el cel guarda encara el record dels estels que s'atreviren a despenjar-se'n.
Des d'antic, aquest és el lloc on habitaren Escil·la i Caribdis, un a cada banda de l'estret, horribles monstres marins de què parlà Homer i que engolien enormes quantitats d'aigua del mar que ara solca la nau amb què naveg. Amb l'aigua, absorbien tot el que hi havia: vaixells, mariners i peixos... Llavors l'escopien, aquella aigua i la força amb què l'escopien feia que es formassin remolins de bell nou perillosos. Només els argonautes aconseguiren evitar el perill dels dos monstres. I Ulisses va perdre-hi una part de la tripulació, encara que aconseguí salvar la nau mig destrossada.
He viatjat a la ciutat de Taormina i he desembarcat de bon matí al port de Naxos. En Mario, el taxista que m'ha pujat a la ciutat, és un home gran, d'una sensualitat no exempta d'una certa picardia. En una volta de la carretera, en passar pel costat d'una casa discretament luxosa m'ha dit:
-Aquesta és la casa d'Adriano Celentano, actor, cantant, cineasta... Se'n recorda d'aquella cançó: Ventiquattromila baci...? La va estrenar al festival de San Remo l'any 1961.
He dit:
-Així mateix són molts, vint-i-quatre mil besos.
I ha respost, ràpid, contundent, ni que ho tingués pensat des de fa molt de temps:
-No són molts! Els besos mai no són molts, encara que siguin, no vint-i-quatre mil, sinó seixanta, vuitanta mil. La vida hauria d'esser un besar-se continuat. No són massa, vint-i-quatre mil besos.
I llavors m'ha dit totes les formes verbals derivades de besar-se, i els diminutius, i els augmentatius amb què es pot dir besar en el dialecte de l'orient sicilià, que és el parlar d'en Mario.
En baixar del taxi li he demanat que em repetís aquell seguit de paraules. No sé si les sabria traduir al català: besar, besuquejar, bes molt petit, bes infinit, besuqueig, besar lent, besar fred...
M'ha deixat a la ciutat, molt a prop de les runes del teatre grec, entre dos fragments de muntanya que es trenquen i formen un gran semicercle. Potser, la naturalesa féu que les parets rocoses se separassin només perquè es pogués construir aquest teatre. J.W. Goethe el visità dia set de maig de 1787 i escriu, al Viatge a Itàlia, aquestes paraules: "Qui s'assegui al lloc antigament ocupat pels espectadors que més enlaire estaven reconeixerà que mai el públic de cap teatre no ha tingut davant seu un espectacle de tal categoria".
No he sabut estar-me de seure'm a l'última fila, al graó de més amunt. S'hi veu, més enllà de les columnes que s'alcen al fons de l'escena, la vall de Taormina, verda i fulgent com si fos primavera, la mar Jònica, el massís allargassat de l'Etna...
-Sempre fuma, l'Etna, m'havia dit en Mario. No sap estar tranquil.
