Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Nessum Dorma

Roma

He passat uns dies a Roma, els posteriors a la festa de la Marededéu d'agost i, tot i que han estat uns dies assolellats i clars, els núvols barrocs de la ciutat eterna ens han descarregat, aquests dies, més d'un inesperada tempestat. Els llamps resplendien en l'aire fosc, retronaven les pedres i l'aigua es despenjava del firmament com si les fonts del cel s'haguessin obert totes de cop.

Però Roma és eterna i les tempestats no duren més enllà d'unes poques hores, justament perquè res no hi ha més efímer que l'eternitat. Mentre persistia la pluja, assegut rere una finestra de l'hotel on he estat hostejat, a la plaça della Minerva, just a tocar amb el Panteó, he llegit bona part d'un llibre sobre la relació entre la política i la poesia en l'època de l'emperador August i la influència que tingué l'obra de Virgili sobre la construcció estètica que havia de transformar la vida i la mentalitat de l'Imperi. L'havia adquirit el dia anterior a la llibreria del museu de l'Ara Pacis, un edifici esplèndid -la primera obra arquitectònica realitzada al centre històric de Roma des de la caiguda del feixisme- i que era la segona vegada que visitava des que l'arquitecte estadounidenc Richard Meier havia creat aquell espai des del joc que produeixen la llum les ombres. Un esplèndid contrast entre la claror natural que es filtra entre els vidres i que afavoreix el silenci necessari per a que la vida urbana -els arbres de la ribera del Tíber, els cotxes que passen ràpids, la remor del riu penetrin a l'interior de l'edifici i observis amb detall els relleus que representen els sacerdots i els membres de la família de l'emperador.

He dit que és la segona vegada que he visitat el gran altar de la pau. Ho vaig fer per primera vegada fa uns anys, no gaires, quan tot just havien inaugurat l'actual edifici. Fa més de dos mil anys, el Senat de Roma decretà la seva construcció per honorar les gestes victorioses d'August, tretze anys abans del naixement de Crist, tot just quan retornava victoriós de les guerres de la Gal·lia i d'Hispània. Havia pacificat aquells territoris -pacificar és una manera de dir que havia restablert el seu ordre, havia sotmès els pobles rebels, havia reduït qualsevol intent de revolta i havia consolidat el poder de Roma. També, el seu propi poder personal. L' Ara Pacis venia a representar el gran esforç pacificador d'August: llavors es deien així les guerres de conquesta.

L'altar, edificat al final del Camp de Mart, passats els segles, restà sepultat pel fang i la brutor que les inundacions del Tíber acumulaven a aquella zona. I l'enterrament de l'Ara sota el fang féu que arribàs a perdre-se'n la memòria, que ningú no se'n recordàs del bon temps que, després de tanta guerra, havia sobrevingut. La dedicació de l'Ara Pacis encetava una nova època significada, sobretot, pel retorn de l'edat d'or: aquell temps en què la terra era pròdiga i els fruits abundosos. Els relleus del gran altar mostren els sacerdots que tiren encens per a que el bon temps perduri i perdurin alhora amb la pau la vida d'August i la seva gent.

En el substrat de Roma hi ha la gran història de la ciutat: la llegendària fundació que feren Ròmul i Rem, abandonats al bosc just acabats de néixer i alletats per una lloba. Hi ha les guerres, les lleis de la República, Juli César, l'imperi d'August, la decadència i el triomf del cristianisme, els Papes, el Renaixement, la basílica de Sant Pere, la capella Sixtina, Miquel Àngel, el Barroc, Caravaggio, la Piazza Navona, Napoleó Bonaparte, Garibaldi, d'Annunzio, Mussolini, el feixisme, La dolce vita...

Ha parat de ploure. La plaça s'omple de turistes que porten encara posats els impermeables. Res no és etern a Roma. Potser, només la seva insubornable capacitat de fer-se fugitiva.

Compartir el artículo

stats