En aquell temps en què vaig esser un al·lot que jugava pels carrers i per foravila al meu poble del Pla, només hi havia un albercoquer en tota la contrada. Era un albercoquer gran, esponerós i verd, d'una verdor clara, que, en acostar-se l'estiu rebentava d'albercocs exquisits i sucosos. He dit que no n'hi havia d'altra en tots els voltants. I els al·lots ho sabíem, això. Ben segur que si n'hi hagués hagut d'altre l'hauríem tingut ubicat perquè la cosa que ens agradava més del món era acudir a l'albercoquer quan encara els albercocs eren verds i omplir-nos-en les butxaques a vessar.
L'amo de la finca -no eren més que dos quartons de terra-, cansat que els al·lots saltàssim la paret i ens emportàssim els albercocs de verd en verd, decidí impedir el nostre accés a l'albercoquer i féu posar una bona capa de vidres clavats amb ciment damunt l'esquena de la paret. Vidres cantelluts, tallats prims, tot de caires, per a que les nostres mans no s'arrapassin al mur que envoltava l'albercoquer. Aquell home havia fet una trencadissa d'ampolles, i barrals, i porrons i totes les peces de vidre que tenia una mica tarades per caseva i havia construït un cinturó de vidres tallants al voltant del seu albercoquer.
Encara que ho tinguéssim més difícil, el cíngol de vidres no aturà, tanmateix, la nostra avidesa ni va frenar el nostre afany de menjar albercocs verds. Alguns ens férem talls a les mans, però, amb sang i tot, escalàrem de bell nou les parets.
Pens en aquesta història, i no és més que un record d'infantesa, cada vegada que veig els reixats de Ceuta i Melilla amb fil puats i trencadissa de vidres a fi d'impedir el pas dels joves que fugen de la fam ancestral, de la misèria, de la persecució política, i voldrien arribar als albercocs verds de la llibertat i d'una feina digna.
He pensat amb l'albercoquer i el seu amo aquests dies en què el primer ministre britànic, el senyor David Cameron, disposat a protegir el Regne Unit dels immigrants que s'amunteguen al port francès de Calais tot esperant passar l'eurotúnel i arribar a Anglaterra, ha dit que està disposat a protegir el seu país de la plaga d'immigrants que pressiona sobre les seves fronteres. Sobre les parets amb els vidres aferrats amb ciment.
Els immigrants no són insectes, ha dit el líder del partit laborista. Certament que no són insectes. I és un insult a la dignitat humana parlar de plagues, de calamitats, de flagell, en referir-se a la immigració. Posaran tots els impediments que puguin, la qüestió és que no arribin a l'albercoquer. La qüestió és no veure's obligats a compartir els albercocs.
No sé si, en dir aquesta paraula, el senyor David Cameron pensava en les plagues d'Egipte. Ho explica el llibre de l'Èxode. Primerament, l'aigua del Nil va convertir-se en sang. Arreu se sentia olor de sang podrida. Llavors, bandades de granots sorgits del mar envaïren les ciutats i els pobles. I arribà després una invasió de puces i moscards. I una altra de mosques. I una altra de pesta sobre els ramats d'ovelles, sobre els cavalls, els camells, els ases i les cabres... Cap d'aquestes calamitats féu desistir el faraó. Llavors, es va estendre una malaltia sobre la pell de la gent, i una nuvolada espessa féu caure una calabruixada sobre els sembrats. Vingueren encara els llagots. I el món s'enfosquí, perquè la tenebra va ocupar tota la vall del Nil. Finalment, arribà l'ombra de la mort i féu caure els primogènits de totes les cases i només se salvaren aquelles que havien marcat la porta amb un senyal de sang... Fins al final el faraó no féu concessions.
És clar, el Regne Unit no necessita una plaga d'immigrants que ho envairien tot i s'omplirien les butxaques d'albercocs verds. Potser ja han començat a fer la pasta de ciment i a aferrar els cantells de vidre a les parets. Els diria a aquells que esperen que s'atreveixin a saltar-les, les parets plenes de vidres, encara que s'omplin les mans de ferides.
