Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Nessum Dorma

Les fulles mortes

He llegit l'entrevista que aquest diari ha dedicat a Imma Mayol, la nova gerent de l'empresa municipal d'aigües i clavegueram, i hi he trobat una resposta que m'ha produït una petita, però entranyable emoció. El periodista li pregunta: "Quan agranaran les fulles mortes dels carrers?" I llavors, després de la pregunta, insisteix: "Sembla que a Ciutat ens trobam de manera permanent en temps de tardor". La resposta tingué en primer lloc un contingut pràctic: "Em preocupen les fulles del carrer perquè els embornals no han d'embussar-se". Però llavors diu, i aquí és on li ha sortit la vena romàntica: "Hi ha gent que es preocupa molt de les fulles que cobreixen el trespol; però hi ha ciutats en què les consideren un vincle entre la naturalesa i la ciutat". De manera breu, i alhora que reivindica la poesia de les fulles mortes sobre l'asfalt, planteja un tema d'una actualitat commovedora: la relació entre la vida urbana i la naturalesa.

Era un adolescent enamoradís, quan vaig sentir cantar per primera vegada Les feuilles mortes, la cançó de Jacques Prèvert que havia musicat Joseph Kosma. A l'Escola Normal de Palma vaig tenir una professora de francès que s'entossudí que els seus alumnes aprenguéssim francès lluny de les rutines didàctiques de l'època. Es presentava a classe amb minifalda i dos elepés sota el braç. Podien esser un disc d'Edith Piaf, d'Yves Montand, de Juliette Gréco. Arribava, posava en marxa el tocadiscos, i s'asseia rere la taula. Les taules dels professors, llavors, eren unes taules grans, cobertes de fusta a la part de davant i als costats. Nosaltres, tan gamberros com érem, arrabassàvem unes fustes i fèiem un forat a la taula amb la intenció de veure-li els genolls i tot el que donava de si la minifalda. Ens conformàvem amb poc, però, més que el que vèiem a través del forat de la taula, l'important era el que imaginàvem. I he de dir que el que imaginàvem no era poc.

L'elepé voltava. Era una veu transparent i sensual que cantava: "...je voudrais tant que tu te souviennes / des jours hereux où nous étions amis..." La cançó continua dient que en aquell temps la vida era més bella, i el sol brillava més que no avui... Les fulles mortes s'arrapen a la pell com s'hi arrapen els records i les penes. Però ja ho veus, el vent del nord se les enduu i les llança cap a la nit freda de l'oblit.

Éra jove llavors, adolescent, gairebé escapat de la infantesa, i no tenia records trists, ni penes, ni amors perduts, ni fulles mortes aferrades a la pell. Tot això, naturalment, va venir després.

Amb els anys, he caminat per ciutats en què les fulles caigudes dels arbres formaven part del paisatge de tardor. A Roma, a Viena, a Praga, a Berlín, a París... Potser, la millor època per passejar vora el Sena, quan les fulles dels arbres cobreixen el trespol, és el més de novembre. O contemplar tots els ocres possibles als jardins del Luxembourg, mentre cauen les fulles vermelles, color de terra, color de cafè, grogues... Groc fosc, groc cremat, groc daurat... He vist la plaça de la Sorbonne plena de fulles, després de la pluja. No vagis a París, si no ha de ploure. La pluja de tardor arrapa les fulles a la pell de la ciutat. I, si no tens penes i records que vulguis rescatar de l'oblit, no hi vagis tampoc. Succeeix a vegades que el vent del nord se'ls emporta, els records, cap a la nit freda de la desmemòria.

La meva professora de francès portava minifalda i mostrava els genolls. Era una delícia. No he oblidat les seves classes. Passat el temps, la record que arribava amb dos elepés sota el braç, il·lusionada i feliç, convençuda que aprendríem una mica de francès. A les seves classes hi vaig aprendre, sobretot, a estimar el record dels dies feliços i les penes. Hi vaig aprendre a imaginar la vida.

Compartir el artículo

stats