He passat per Madrid i encara he estat a temps -m´ha vingut a tres o quatre dies- Segurament es tracta d´una invenció cultural americana. Diuen que, cada vegada que hi ha una averia en la xarxa de la corrent elèctrica i deixa sense llum determinats districtes d´una ciutat, -sense llum vol dir sense televisió, sense la possibilitat d´escoltar música, sense ordinadors, sense calefacció-, passats nou mesos, a aquells districtes ciutadans que quedaren a les fosques es produeix un esclat de la natalitat que els sociòlegs han relacionat amb l´apagada elèctrica. D´aquesta natalitat desbordant, també els sociòlegs n´han dit baby boom.
En podríem posar múltiples exemples. Està comprovat que una baixada de corrent elèctrica augmenta la quantitat de naixements a les zones urbanes que queden en penombra, encara que diguin que els fills es planifiquen, que ja no hi ha, gairebé, fills de l´avorriment i de l´insomni. Diuen que als països del nord d´Europa és on pot veure´s amb més claredat. Si no funciona la calefacció, fa fred a les cases i només s´està calent al llit. La més famosa d´aquestes apagades elèctriques, i la més llegendària, és la que succeí a Nova York, dia 9 de novembre de 1965. Una averia en la xarxa de distribució deixà a les fosques durant quasi dotze hores vuit estats del nord-est dels Estats Units i un de Canadà. Se´n parlà arreu del món i el fet s´atribuí a tot tipus de causes. Es va dir que havia estat fruit d´una conspiració i se´n feren cançons de rock, pel·lícules i sèries de televisió. L´esdeveniment s´associà a l´augment de l´índex de la natalitat, perquè, passats nou mesos, encara que la ciència demogràfica s´ha mostrat recelosa respecte a aquest augment, la quantitat d´infants que varen néixer va sobrepassar en escreix les taxes considerades normals. En aquella ocasió, les corbes de natalitat varen disparar-se.
Però no sols una interrupció del subministrament elèctric condueix al desbordament natalici. També en poden ser la causa les celebracions i les alegries que amb motiu del triomf electoral celebram en ocasió de la investidura d´un president. Llavors les corbes de natalitat ascendeixen de forma generosa, nou mesos després de la cerimònia de proclamació. El cas més conegut és el del president Barack Obama, nascut puntualment nou mesos després de les festes amb què es va solemnitzar l´ascens a la presidència de John Fitzgerald Kennedy. Passats nou mesos de la proclamació d´Obama, dia 4 de novembre de 2008, novament les corbes tornaren a disparar-se. La premsa no va estar-se callada: la figura d´Obama va alegrar molta gent que pensava que representava el canvi, l´esperança, la joventut que puja al poder.
Però ara tractarem d´aplicar les conclusions a què hem arribat a la nostra circumstància. Cada vegada que Gabriel Cañellas fou elegit president, ben segur que n´hi va haver que varen fer festa. On són els fills d´aquella nit de glòria? I els fills de la nit gloriosa de Jaume Matas, de Francesc Antich, de J.R. Bauzá? On són els fills de tantes alegries? Potser la Universitat s´hauria d´aplicar amb més afany a l´estudi dels nostres baby boom. M´agradaria saber quina cara fan els fills de les nostres festes presidencials, com són, què pensen, quines són les seves quimeres.
Fa una mica més d´una setmana, Francina Armengol fou proclamada presidenta de les Illes Balears. Valia la pena fer una gran festa i celebrar-ho fos a les tavernes, fos entre els llençols. Ara sabem que es compliran alguns somnis que havíem hagut de contenir i doblegar. No sé si les parelles joves en edat de procrear s´hauran motivat. Que els sociòlegs vigilin, en arribar el mes de març. Si comptam les llunes, aquests fills naixeran el mes març. I sé de cert que ho faran en dies de bons auguris.
