Na Rosa és morta. Però no és morta. És una persona que entrà a la meva vida l'agost de 1974, i que no en sortirà fins que el que intenta escriure aquestes paraules entintades de dol i dolor, es mori. Érem joves. Érem a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. Érem lluitadors en totes les trinxeres (la dels lliurepensadors, la dels catalanistes d'esquerres, la dels alliberadors dels oprimits de tota casta, la dels antifranquistes, la dels amadors de la felicitat i de la bellesa per a tothom...). Érem estudiants (na Rosa acabava filologia catalana a l'Autònoma i deia que ella seria una estudiant tota la vida). Érem aprenents d'artistes (na Rosa arribava de Londres per representar el paper d'Hècuba a Les Troianes d'Eurípides, dirigida per J. L. Bozzo). Érem molt joves. I aquella complicitat amistosa, que començà entre converses en què mesclàvem els problemes personals amb l'activisme cultural, o els darrers llibres que ens havien meravellat amb les pel·lícules o les novetats artístiques de tota casta que havíem espigolat per Europa, fou la llavor de l'arbre d'una amistat que ha traspassat les estacions de la vida amb tot de fruits saborosos.
Na Rosa estimava la vida. Estimava la saviesa. Estimava, la literatura. Estimava l'art. I record els seus dubtes quan decidia si volia ser professora universitària o dedicar-se al misteriós i complex món del teatre. Les jeux sont faits. Na Rosa sabia que la tecné era ben necessària per practicar amb excel·lència un art. I va fer els estudis de l'Institut del Teatre, on li ensenyaren a forjar, canalitzar, ensinistrar i desenvolupar les seves grans aptituds personals per l'escena. Na Rosa era una treballadora ambiciosa i arriscada. Sabia que per pouar el nou calia anar fins al fons del desconegut. I si miram la llista d'autors que ha interpretat al llarg d'aquests quaranta anys de carrera, veurem un panorama català i universal d'altes tensions teatrals: Quiriquibú de Brossa, El balcó de Genet, Al vostre gust de Shakespeare, Oh, els bons dies de Beckett, La marquesa Rosalinda de Valle-Inclán, Restauració de Mendoza, Memorias de Adriano, de Yourcenar, Plaça dels Herois, de Bernhard, La noche de Molly Bloom, monòleg de Sanchis Sinisterra a partir de l'Ulisses de Joyce, La senyora Florentina i el seu amor Homer i Un dia. Mirall trencat, de Rodoreda, La dona justa de Marai... Na Rosa no s'aturava mai: "Un es complica la vida per realitzar-se. Un artista ha d'anar sempre més endavant, mai no ha d'estar content amb el que té. Sempre ha de voler ser millor i no s'ha d'aturar mai de fer recerques". I el 1997 va decidir que la seva investigació passava per la direcció teatral, on també va demostrar que tenia molt de talent amb els muntatges de Maria Rosa d'Àngel Guimerà, Olga sola de Joan Brossa, Les dones sàvies de Molière, Un'anima chiamata Puccini o Il Teatro alla Moda de B. Marcello, Greus qüestions d'Eduard Mendoza, i Fi de partida de Samuel Beckett. I fou molt reconeguda per la crítica i amb un grapat de premis.
Na Rosa, en aquells convulsos, durs i magnífics anys setanta a Barcelona, va ser una capdavantera de les lluites socials i culturals i va participar en les propostes artístiques més innovadores. Fou la coprotagonista, acompanyada de Pep-Maür Serra i Pepa López, de la pel·lícula "contracultural" Hic digitur Dei d'Antoni Martí, amb guió de Quim Monzó i Roser Fradera, que ha quedat com un artefacte de luxe de la cinematografia catalana postfranquista. El 1977 vaig escriure especialment per a ella el guió de tevé Perversidad, on, dirigida per Manuel Lara, va fer una creació extraordinària d'una Lolita nostrada que trencava tots els motlles familiars i sexuals de l'època.
Na Rosa era una gran 'diseuse' dels versos. Va recitar tots els grans clàssics: Maragall, Costa i Llobera, Verdaguer, Alcover, Sagarra, Carner, Brossa, Espriu, Ferrater, Blai Bonet, Vinyoli... En un muntatge poètic que vaig fer el 1999, Els colors de la pintura, una festa per a Miquel Barceló, ens va donar una interpretació justa i exacta, com també en els espectacles verbals que va realitzar sobre Joan Maragall, o l'epistolari Toldrà-Clausells, el seu avi, amb el seu germà Queco Novell.
Na Rosa, l'any 2012, no tenia feina i em va proposar escriure una obra de teatre. Puc dir amb estimació i agraïment que va aconseguir amb voluntat i seducció que, en uns quants mesos, li fes el quatre monòlegs de dones que formen Els missatgers no arriben mai. I ella, amb la seva potència volcànica, va muntar l'obra, en va fer la dramatúrgia i la direcció i una part de la interpretació. Tot això, sola i sense cap producció econòmica. Quan l'obra s'estrenà a La Seca, l'espai Brossa de Barcelona, va ser un miracle produït per la creativitat i la tenacitat d'una actriu i directora tot terreny.
Na Rosa es va posar malalta d'un càncer greu fa dos anys, i no tan sols lluità contra la malaltia, sinó que seguí fent feina. No oblidaré mai els dies de l'estiu de 2013, quan assajàrem i interpretàrem al Festival de Pollença Història d'un soldat de Ramuz. Va ser una setmana de feina en què ella no va fer coneixedor cap símptoma, i preparà el seu paper com feia sempre: com una obra ben feta.
Na Rosa, l'octubre de 2014, quan la malaltia ja li havia fet perdre la vista, ens va demostrar nous coratges: va rodar un documental amb n'Agustí Villaronga sobre una actriu que torna cega quan prepara el monòleg de Colm Tóilbín El testament de Maria, que s'estrenarà aquesta primavera i que segon n'Agustí, és una obra on fa una interpretació extraordinària. I també va pujar a les taules estimades del teatre Romea per fer, dirigida per Albel Folk, L'última trobada, en què demostrà que, amb la intel·ligència, la força i l'energia de la interpretació, podia enfrontar-se a qualsevol mal. Ella em deia que se sentia una altra, que havia arribat a un grau íntim de puresa, de sinceritat, de ser ella mateixa. Sempre he vist na Rosa com un ésser amb una aura lluminosa i resplendent en totes les seves interpretacions, i amb una dicció tan singular i expressiva com comunicativa.
Caldria inventar un nou mot per expressar la seva força artística, la seva potència creadora d'actriu i directora, la seva capacitat de revelació. Caldria trobar un altre mot per dir el valor de l'amiga fidel, lleial, bona, ferma, generosa i extremadament divertida.T'estim, Rosa!
