NESSUM DORMA

La música cremada

23.11.2014 | 06:30

He sentit contar „i qui ho contava ho sabia de cert„, que l´arquebisbe de la ciutat de Lima, l´any 1614, ara fa justament quatre-cents anys, féu cremar totes les flautes dels indis peruans i tots els instruments de música que havien heretat de la tradició. No volia que les músiques en què s´identificaven els fills d´aquelles terres tornassin a sonar als territoris guanyats als déus pagans. "No vull que el Diable „va dir„, torni a fer sentir els seus ritmes en aquests pobles". L´emprengué, sobretot, contra les "quenas" uns flabiols de canya que construïen i feien sonar els habitants dels Andes centrals. Aquelles músiques els remetien a una cultura que l´arquebisbe pretenia esborrar del mapa, perquè era el vent del país, l´aire que respirava aquella gent, que esdevenia música. I això no convenia al seu projecte colonitzador. Perseguí les "quenas", instruments de vent, i les féu amuntegar enmig de les places, i ordenà que cremassin. No m´és fàcil imaginar aquell foc: la música cremada. Però el que pretenia „i tanmateix no ho aconseguí„ era esborrar de la memòria d´aquells homes i dones el rastre del passat, que oblidassin les músiques que els parlaven d´un temps en què eren lliures, de quan no eren un poble sotmès, de quan podien imaginar el futur. Li havien dit que aquelles flautes parlaven a la gent, que recontaven per mitjà des seus sons les històries sagrades dels pobles andins. Ell tenia unes altres històries per contar. Li havien dit que aquells simples instruments de canya eren prodigiosos, que n´hi havia per tocar de nit emparats per la fosca, d´altres de dia, d´altres en jornades de festa, d´altres per incitar al combat, d´altres per cantar les tristors. Va pensar que era possible cremar la memòria. Des d´una finestra observà les fogueres. I va témer que la mica de vent que alimentava el foc s´encanonàs a l´interior de les flautes i despertassin de sobte les velles músiques. S´alegrava de veure que les flames creixien, que les brases devoraven aquells trossos de canya, objectes destinats a produir tonades i sons que s´havia entossudit de fer desaparèixer en un racó de l´oblit.

Succeí el que passa sovint quan la repressió s´exerceix de manera salvatge sobre les cultures. Aquella nit i encara més nits, varen cremar a les places de Lima i de moltes altres ciutats els instruments de música que procedien dels pobles sotmesos. De les cendres que havien estat foc en tornaren a sortir, més joves i més noves, les velles músiques. Cremaren els instruments, però no aconseguiren extingir la música. Aquest és un dels prodigis de la memòria. Perquè la música és allò que queda, quan tots els instruments ja són cremats. És aquesta estranya memòria que va permetre al pianista Wladyzlaw Spilzman, escapat del ghetto de Varsòvia, de continuar sense equivocar-se, sis anys després, l´enregistrament d´un nocturn de Chopin, interromput el mes de setembre de 1939 per causa de les bombes que llançava l´aviació alemanya.

Allò que som palpita a l´interior de la memòria. I la memòria construeix l´home. Tanmateix, on són els records quan no pensam en ells? La memòria és „escriu Emilio Lledó„ allò que queda de les sensacions. Som alguna cosa, perquè abans vàrem sentir alguna cosa. I la memòria és allò que es filtra de les sensacions a l´interior del llenguatge. I cada nova informació que rebem adquireix sentit en funció de les relacions que estableix amb els records. Però vivim un temps que no genera records, gris. I potser el nostre és un temps que val més oblidar. Sé, emperò, que els millors records són aquells que han passat pel cor, que sabem "de cor". La meva padrina materna ho deia, a vegades: Això ho sé de cor. I eren els records que més estimava. La llengua francesa té una expressió semblant: Les coses que se saben "par coeur" són les essencials. A Fahrenheit 451, la pel·lícula de Truffaut, les siluetes fantasmagòriques dels dissidents reciten de cor els llibres que un règim totalitari havia fet cremar. La literatura, com la música, és el que resta després que tots els llibres foren cremats.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine