Disputa de l'ase

Poc abans de l´alba

29.12.2013 | 06:30

Arrecerat del fred, a l´interior de la barraca de pedra, prop de la figuera on impartírem seminaris i pronunciat lliçons magistrals, on plantejàrem les grans qüestions per al debat i organitzat col·loquis, el meu amic, l´ase ronyós i savi, és a punt de morir. Aquests últims temps s´ha agreujat la seva salut, finalment tan precària. Només fa vuit dies que va perdre la gana. Ni faves, ni garroves. Havia tancat les barres i havia decidit que no menjaria. Els metges diuen que, en tancar barres, només són vuit dies. Empitjorà molt en saber que el Govern vol fer alguna cosa per "les classes humils". Quina misèria! Aquesta nit passada no m´he mogut del seu costat, respirava amb dificultat i he decidit que aniria a cercar una ampolla d´oxigen. Li he posat una màscara i, durant unes hores, mentre ha pogut alenar l´aire nou, s´ha sentit alleugerit i ha tingut la percepció que s´acabava de treure una càrrega. Ha estat durant aquest temps de millorança que m´ha manifestat el desig de fer testament.

No és estrany. L´antiga literatura és plena d´animals –ases, i porcs, i muls, i cavalls– que un bon dia decidiren testar i deixar en heretatge als quatre amics que els quedaven els pocs bens de fortuna que posseïen. Sovint aquells testaments eren textos jocosos, a vegades paròdics, que portaven a la gent una rialla fresca, perquè res no hi ha tan saludable com riure´s del món a les portes de la mort. Al segle IV, Sant Jeroni s´indignava amb els estudiants del seu temps perquè preferien riure a la classe amb el testament del porc que aprofundir en l´estudi de la filosofia de Plató. Tinc la percepció que encara ara succeeix el mateix. El meu amic ha decidit, trobant-se en la plenitud de les facultats mentals, deixar el seu cos, que res més no posseeix, a la Ciència. "Que els estudiosos tractin d´escatir les deformacions cerebrals que expliquen que un ase tingui més pietat que no els homes, perquè és segur que les petites passions que han marcat la meva vida són una conseqüència de les anomalies del cervell. Que mirin perquè he estat de sentiments dèbils, vull dir bona persona. I que esbrinin quines són les tares cerebrals que m´han fet així com som".

Dites aquestes paraules, el meu amic ha deixat de parlar. Tenia els ulls oberts, molt oberts. Lentament, el fred de la nit li ha glaçat la mirada. Li he agafat una pota entre les mans, li he acaronat les orelles i m´he adonat que les tenia fredes. Potser, he pensat, ha començat a morir-se per les orelles. Com els poetes. De sobte he pensat en les nostres converses a l´ombra de la figuera, enmig d´un guaret, al costat del campus universitari. I he recordat com li agradava acudir sota les finestres, allà on sabia que s´impartia una classe, i escoltar les lliçons. Des del seu punt de mira, gairebé de forma clandestina, avaluava el professorat. Mai no em va dir les notes que posava. Però em deixà entreveure que hi ha professors que imparteixen o reparteixen avorriment. Ara fa quatre anys, al començament de la nostra relació –ens trobàrem per atzar enmig d´un sementer, quan ell pasturava en l´herba tendra-, iniciàrem la disputa. Hem parlat sobretot de les petites coses, del no-res que ens constitueix, de la tragèdia del nostre temps mesquí, de les fantasies de la moral, de la terra impossible. A vegades hem rigut, però ho hem fet sense fer renou, en silenci, com els ermitans. Hem rigut amb la boca tancada i els ulls clucs. Hem après que les nostres vides són un seguit insuportable de repeticions, un joc d´ecos estranys.

De matinada, respirava de forma feixuga i ha començat a fer el caragolet de la mort. Pocs minuts després, entregava l´ànima. Vull dir que es va morir, poc abans de l´alba. Tingué una agonia discreta.

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine