Un dia, mentre Alícia jugava pel camp verd, va veure un conill blanc que corria apressat i es ficava en una lloriguera. Decidí seguir-lo i va anar a parar en un país estrany: el país de les meravelles. Tot i que no hi ha hagut mai cap Parlament que hagi decidit votar si el misteriós país de Lewis Carroll existeix o no, tothom sap que es tracta d´un país que existeix en la imaginació, en el pensament i en el cor de molts homes i dones, nines i nins d´arreu del món. Existeix, justament, per voluntat d´aquells que s´engresquen en la lectura del llibre que conta les aventures d´aquella nina, àvida d´emocions i disposada a créixer de forma diferent.
Per què el nostre Govern no vol que la gent creixi de manera diferent de com ens arriba programat des de Madrid? En aquell món subterrani en què es mou Alícia, un món fantàstic, inquietant i ple d´incerteses, però també d´alegria i bojor, la nina aprèn una de les lliçons més sàvies que es poden aprendre: que l´autoritat, la moral i la justícia es balancegen sobre l´absurd. No ho haurien d´oblidar els nostres governants. Però Alícia també aprèn una altra cosa, encara més punyent: la fragilitat del poder. Aquell que governa ha de saber que és efímer. Ho deia Borges i es referia als polítics: aquests éssers efímers. I Alícia sap que el poder es pot descompondre com un castell de cartes. És suficient que n´hi hagi una que es mogui una mica per a que tot el castell se´n vingui a baix. La Reina de Cors, geniüda i plena de fúria, ràpida a l´hora de sentenciar a la decapitació aquell que s´atreveix a contradir-la, només és una carta. El nostre Govern, un joc de cartes amb data de caducitat.
També sap Alícia que existeix, perquè qualcú l´ha somniada, que només és un somni, i que, si aquell que la somnia es desperta, deixarà d´existir. El nostre temps també és un somni. Un somni terrorífic que algú, potser amagat en un racó secret, somnia en silenci. Un somni terrorífic. Però mentre tresca i corre per aquell país, Alícia oposa al terrorisme instal·lat en el poder la voluntat de viure en llibertat. La voluntat de créixer d´una altra manera.
El Parlament de les Illes Balears acaba d´aprovar una proposició no de llei que diu que els Països Catalans no existeixen. Si es pensen que són "una unidad de destino en lo universal", no existeixen. M´agradaria que continuassin per aquest camí. Un dia dictaran un decret que dirà que no existeix la lluna, que no existeix Madagascar, que no existeix el país de Mai Més, la terra de Peter Pan on habita el capità Garfi i els nins no creixen. Potser els Països Catalans són com el país de les meravelles, com el país de Mai Més, com el país d´Oz... Existeixen al cor de molta de gent, només cal visitar-los, aquests països, gaudir-los sense pors, sense complexos.
Quan he llegit la notícia a la premsa he pensat: no deu ser que s´han avençat a la festa dels innocents i ens fan aquesta broma? Mirau quines bromes fa el Parlament. Potser ho fan per demostrar la inutilitat del sistema autonòmic? No hi ha cap altre problema de què tractar i s´han entretingut amb els Països Catalans? Vulguin o no, hi ha una comunitat lingüística i cultural i aquesta comunitat, que parla i s´expressa en una mateixa llengua, abriga diversos països que, en altre temps, formaren una nació històrica. Ja en pot pegar de bots la Reina de Cors, això no s´esborra amb un decret.
Hi ha un moix que riu, enfilat en un arbre, en veure passar el nostre Govern, amunt, per la costa del Conqueridor.
