Si trescam entre els arguments que ha donat la història de l´òpera trobarem no pocs títols en els quals, encara que de forma indirecta, tenen un rerefons polític. Si pensam, sense anar més lluny, només en Verdi (a qui enguany recordam de manera especial en el bicentenari de seu naixement) ja podem trobar exemples que confirmen la tesi. Don Carlo, I Vespri Siciliani, fins i tot Nabuco, ens podrien servir.

La sarsuela tampoc no és aliena al missatge. Els llibretistes han aprofitat la introducció d´escenes en les quals la política hi és present. Sovint, però, guardant una certa distància temporal. És el cas del títol que ens ocupa, Luisa Fernanda, que avui vespre (i fins diumenge) es presenta en el Teatre Principal de Palma en una producció pròpia i sota la dirección musical de Luis Remartínez (gran coneixedor de la música espanyola) i escènica de Pablo López (qui ja ha mostrat el seu bon fer en temporades anteriors).

A ´Luisa Fernanda´ es mostren els amors i desamors de la protagonista amb Javier, un jove militar monàrquic a les ordres del règim d´Isabel II. Tota la història es contextualitza entorn de les dues causes que xocaren en la revolució de 1868 ("La Gloriosa"), els moderats i els liberals progressistes.

Rerefons polític però escrit setanta anys després del que es conta. Rerefons a distància.

Però l´obra de Moreno Torroba, una de les més populars del repertori, no ha aconseguit l´èxit que té per motius de l´argument (una mica pobra i entremaliat), és la seva música la que l´ha convertida en una sarsuela de referència. Cançons com l´havanera Marchaba a ser soldado (versionada com El Soldadito fa anys per La Compañía, un grup de música popular), o la masurca A la sombra de una sombrilla.