Que ningú no pensi que vull referir-me, en parlar del vent que ve de Menorca, a la senyora Camps, consellera d´Educació i Cultura. Mai no l´assimilaria al vent de Tramuntana que és inclement, i fatigós, i a vegades violent. Des que vaig veure, dies passats, una fotografia a les pàgines d´aquest periòdic signada per M. Massutí en què apareixia l´esmentada consellera davant un guaix de Joan Miró, no he deixat de pensar en ella i he dit: Aquesta dona és innocent. No pot ser mai que a això ho hagi fet de manera volguda.

Però no és del vent feixuc de Tramuntana de què vull parlar. També de Menorca a vegades arriba un aire generós, amable. És el vent de Llevant que passa per l´illa i arriba a les nostres riberes. Aquests dies n´he tingut la impressió. Vet aquí que l´amic Pere Alzina, en representació del col·lectiu MenorcaEdu21, em demana el suport per a un projecte que ha engrescat la gent cansada de veure que l´educació „tot allò que gira entorn de la formació dels fillets, grossos i petits„, s´embarranca en un mar de confusió i tenebra. En un avenc de lleis estrafolàries i decrets que s´imposen a força de llendera. Aquesta gent es mobilitza per un pacte per l´educació, però volen un pacte en el qual intervinguin poc els polítics, tan malgastats. Un pacte, diuen, que provingui de la gent del carrer. I que el signi la gent del carrer: joves estudiants, pares i mares, avis i àvies... I el barber, el metge, el ferrer, l´apotecari, el fuster, el botiguer, el pescador, el capellà, la missèr, la madona de la taverna, l´amo del forn, la infermera, el cambrer, el cuiner... La gent del carrer reclama un pacte social que ofereixi estabilitat i autonomia a un sistema educatiu que no s´aguanta. Fixau-vos-hi: estabilitat i autonomia. Es tracta, doncs, d´articular un acord que protegeixi les escoles, els instituts, les facultats universitàries de les anades i vingudes partidistes.

No hi ha hagut cap govern capaç d´aconseguir aquest pacte. No sé si ho han intentat. Ara ja és massa tard. No són els professionals de la política que ho han de decidir, ni els que aspiren a fer mèrits davant la metròpoli. És un moviment que parteix de baix, de la gent normal i corrent, dels que s´indignen davant la ineficàcia de les institucions. Un pacte. He vist les fotografies de la gent que ho demana. Somriuen. No hi ha cap mica d´agressivitat en la seva reivindicació. Saben que és urgent un acord sorgit del diàleg que posi al dia els aprenentatges bàsics del nostre temps, que seleccioni i reorganitzi els coneixements i els valors morals que hauria de tenir un ciutadà instruït i culte del segle XXI. Tanmateix, són velles capacitats essencials que només s´adquireixen al llarg d´un itinerari que comprengui l´aprenentatge i el gust per la lectura, la capacitat d´expressar-se correctament de manera oral i escrita, l´exercici de la convivència. Llavors, les tecnologies. Però només llavors. Si volem modificar els comportaments, frenar l´ individualisme frenètic i el seu seguici d´egoismes que comporta, ens és necessari tornar a posar l´escola sota el mestratge d´aquelles capacitats fundacionals que són a la base de la intel·ligència i la sensibilitat humanes.

De bon començament es tracta de dissenyar un pla de ruta. I diagnosticar la situació actual, i treure´n conseqüències. Per a d´aquí a pocs dies, ja cap al final d´agost, han anunciat unes jornades de treball a la muntanya del Toro. En sortirà un manifest. Reclamen que l´escola se centri en l´alumne, que sigui capaç d´entusiasmar-lo per l´estudi, de fer-lo capaç d´escoltar les pròpies veus interiors. Per a que mai no cregui, encara que l´hi diguin, que són molins de vent allò que ell sap ben cert que són gegants.