Era nit obscura quan he desembarcat a El Dorado, l´aeroport de la ciutat de Bogotà. L´avió en què he viatjat ha partit de Madrid i ha sortit de la península Ibèrica per Lisboa, hem travessat l´Atlàntic, "eixa mar que abraça de pol a pol la terra", en paraules de Jacint Verdaguer, i hem entrat al continent per Caracas. Era l´hora en què el president Hugo Chávez entregava l´ànima. He pensat en Candide i en el seu viatge. En l´escriptura de Voltaire, el viatge vers El Dorado s´inicia en un riu. Deixem que l´aigua ens porti -diu. Un riu sempre mena a un lloc habitat. Sovint, els conquistadors, afamagats i intrèpids, seguien el curs de l´aigua, d´altres vegades caminaren a través de la selva, per camins aspres, fins a l´altiplà. El taxista que em porta a l´hotel ha tret un mapa de Colòmbia i m´explica les raons per les quals la ciutat es construí a aquest lloc, entre muntanyes. Quan aquestes terres formaven, juntament amb Veneçuela, part de Nueva Granada, fou fundada la ciutat de Bogotà al punt equidistant del mar Carib, de l´Atlàntic i del Pacífic. Durant segles foren l´escenari per on trescaren els cercadors d´or.
A començaments del segle XVI va córrer la nova: a la llacuna de Guatavita, els muiscas, habitants d´aquell territori, practicaven rituals iniciàtics i feien servir l´or de manera abundosa. Construïen una balsa de canyes i joncs i les riberes de la llacuna s´omplien d´indis que se cenyien corones d´or. Despullaven l´hereu -aquell pel qual se celebrava la festa-, i l´untaven d´olis capaços de retenir la pols d´or amb què el cobrien. Pujava a la balsa i arran dels peus li posaven joies d´or i maragdes perquè les oferís als déus del poble. Pujaven a la barca quatre prohoms, també despullats, els més principals de la tribu, el cap ple de plomes, i braceroles d´or, i corones... L´indi daurat llançava el seu or i les maragdes al fons de la llacuna. Els homes principals que l´acompanyaven també hi llançaven els joiells i, quan la balsa arribava a la riba, començaven els balls i les músiques. Llavors el jove daurat era reconegut príncep i senyor de les terres altes.
Les poblacions muiscas i els seus tresors aviat varen caure sota el poder dels conqueridors. Els prengueren per esclaus i els torturaren perquè els diguessin on era l´or. Aviat s´adonaren que no hi havia ciutats fabuloses empedrades amb el metall preciós, tan cobejat. Però el mite va créixer. I es multiplicaren les expedicions, a la recerca del país de l´or, alhora que creixia la incertesa sobre els camins d´accés. D´aquesta manera es va construir en la imaginació d´aquells aventurers un espai mític que contenia grans reserves d´or. I persistí l´eufòria. El que inicialment es referia a un home: l´indi daurat, el daurat, el dorado, esdevingué un espai imaginari, un territori cobejat per conqueridors, frares, soldats i mercaders.
Es preguntaren per la naturalesa de l´or. I se´n donaren explicacions que a vegades desembocaven en la filosofia, d´altres en l´alquímia. Hi va haver qui sospità si l´havia creat el diable. Hagué d´intervenir la Santa Inquisició. Europa mai no estava assaciada i la seva rapacitat no tingué límits. Potser, El Dorado només fou un fantasma. Un poeta d´avui ha dit que només pot trobar-se en el cos de la persona que estimes. Avui, Chavez és mort. La nit s´allarga. Des dels "cerros" que rodegen la ciutat davalla la gent: homes i dones que porten espelmes enceses. Són els habitants dels suburbis de la ciutat on sovint pots trobar-hi la pobresa extrema. Escriuen el nom d´Hugo Chávez sobre l´asfalt davant l´ambaixada de Veneçuela. Em fan pensar en els pastors de Betlem que van cap a la cova. Esperaven trobar-hi un salvador. Deia que volia aconseguir el benestar dels més desvalguts i tractava d´inventar un socialisme nou. Ho explicava amb una retòrica fastigosa i era magnànim, ni que fos l´home daurat, a l´hora de vendre petroli als països que li seguien la corda. El seu hereu, el president en funcions Nicolás Maduro, ha declarat que impulsarà una comissió que investigui si el càncer de què ha mort li fou inoculat -ha dit "inoculado"- pels seus enemics. Llavors ha promès que l´embalsamaran a fi que tothom pugui venerar-lo eternament com a Lénin, com a Mao... Per què no ha citat Eva Perón?
