Hi ha un erotisme estrany, misteriós, a les pintures d´Edward Hopper. He vist a París l´exposició que el Grand Palais dedica a l´home que representa amb més intensitat l´art americà del segle XX. La pluja de tardor cau amb suavitat sobre els bulevards, sobre els jardins. Els dies ocres, quan tots els grocs s´ajunten, expressen la infinita recança del temps que se´n va. Hi ha una cua de gent que espera per entrar al recinte. Una cua de paraigües de tots els colors, perduts, ni que s´haguessin desprès d´un dels quadres, en un gran desert urbà. M´impressiona sobretot Nighthawks, de l´any 1942. Hi veig uns clients solitaris asseguts a la barra d´un cafè obert tota la nit: la llum elèctrica, els rostres cansats. No saben què han de dir-se i estan sols, molt sols. Noctàmbuls, són a punt de beure´s l´última copa en un bar quealsevol d´un cantó qualsevol. Em fascina Hotel Room. Una dona seu sobre un llit en una habitació d´hotel. Potser consulta els horaris del tren. El seu equipatge és allà a prop, les maletes tancades. Potser té pressa de partir i no sabem de qui vol allunyar-se. Tampoc no sabem en quina ciutat es troba, ni on vol anar-se´n, ni quins pensaments ronden pel seu cap.
Hopper és romàntic i realista alhora. Els personatges que surten als seus quadres es banyen en una llum estranya. Quan tenia vuitanta anys, encara somniava que seria un pintor impressionista. Va dir: "El que vull pintar de veritat és la llum del sol sobre la façana d´una casa, res més". Però la llum que pinta Hopper introdueix una dimensió espectral que inquieta. Pinta sobretot el seu temps, però fa caure l´objectiu sobre els perdedors, els que la vida ha derrotat. I els pinta en indrets improbables: en un cafè, a l´habitació d´un hotel, en un vagó de tren, rere el taulell d´una oficina, en una gasolinera, a la llotja d´un teatre...
L´exposició accentura la influència que exercí París sobre Hopper, on féu tres estades entre 1906 i 1910 i de les quals va sentir nostàlgia tota la vida. En algun lloc he llegit: curiosament, l´home que representa l´art americà és una creació de París. L´emocionaren els pintors impressionistes i la poesia francesa. Hem de pensar que el món imaginari de Hopper sorgeix de la seva experiència parisenca. La cultura francesa havia significat per a ell la ruptura amb el puritanisme en què l´havia educat la família. A l´exposició poden veure´s els quadres que pintà a París. Va posar-hi una sensualitat que commou. També, els que pintà des de l´enyorament, des de la recança que sentí tota la vida per aquella ciutat on tot ha estat pensat -escrivia en una carta a la seva mare- des de l´harmonia. Pens en Soir bleu, de 1914, el títol del qual extreu d´un vers de Rimbaud: "Par les soirs bleus d´eté..." Pierrot és al centre del quadre, a prop d´ell: una puta, un artista, una parella de burgesos...
També s´hi explica que, en declarar el seu amor a la que fou la seva dona, Josephine Nivison, ho féu amb un poema de Verlaine: La lune blanche. L´hi cantà a l´oïda amb la música que hi havia posat Frederick Delius? "La lluna blanca / llueix al bosc; / de cada branca / surt una veu..."
El seu darrer quadre Two Comedians , de 1966, torna a esser un homenatge a París. Edward i Josephine, ja vells, vestits de clowns, apareixen en un escenari. És com si Pierrot i Colombina des de l´escena en la qual el pintor ha tancat el seu univers, saludassin per última vegada el seu públic.
