Probablement, la senyora Leïla Trabelsi, esposa de l´expresident de Tunícia, el general Zine el-Abidine Ben Ali amb qui va casar-se l´any 1992, ha estat un dels més eficaços provocadors de la recent revolució que ha tingut el mèrit de treure-la a ella i als seus del poder: el poble ha sortit al carrer i ha reclamat el dret a la llibertat. N´han dit la Revolució dels Gessamíns, perquè la fragàcia d´aquesta flor s´expandeix per la ciutat vella, on pots trobar, a l´extrem d´un carrer estret, vora una petita plaça, la tomba de l´il·lustre renegat Anselm Turmeda. De bon començament, aquesta dona féu que els seus onze germans ocupassin els llocs estratègics de l´economia. Qualsevol empresa, tant si era tunisenca com si era estrangera, havia de traspasar-li una part del capital, sota l´amenaça de veure els seus productes bloquejats i de sotmetre´ls a totes les traves administratives. Posseïa el control de les empreses concessionàries de les grans marques de cotxes, dels productes farmaceutics, i era la madona d´una companyia d´aviació, d´alguns periòdics i emissores de ràdio. Eren seus els grans magatzems, les societats immobiliàries… Diu la prensa que, en fugir del país, pocs dies abans del dictador, portava a les maletes una tona i mitja d´or i que, pocs dies abans de partir, transferí als bancs estrangers grans quantitats de diner. No sé si ha de dir-se que fou "pressumptament corrupta". I cínica.
La corrupció ha gangrenat el règim de Ben Ali. La gent s´ha arribat a cansar dels robatoris de la família presidencial, i dels seus sequaços, i dels seus clans, de les elevades taxes d´atur, de la repressió, de les tortures als soterranis del ministeri de l´Interior, de les presons, de l´exili… I han sortit al carrer, i han cridat amb la ràbia a la sang: "Lladres!" "Ben Ali, assassí!, ves-te´n fora!" El poble –els treballadors, els estudiants, els mestres, els comerciants, els funcionaris- va dir: "Basta de saqueig!" "Prou de repressió i d´injustícia!" Qui havia dit que els països àrabs eren incapaços d´assumir els drets humans i n´eren alèrgics?
El poder semblava inamovible, etern. Ara sabem que la força del tirà, com sempre, es recolzava en la debilitat de les seves víctimes. Ben Alí no va dubtar de reprimir la revolta i donà l´ordre a l´exèrcit que es facés amb el control del carrer al preu que fos. A qualsevol preu. Em costa d´imaginar l´avinguda del vell president Habib Burguiba, la via més moderna de Tunis, ocupada pels tancs i els fusells de l´exèrcit, plena de morts i sang… Em costa d´imaginar, però això era allò que volia el dictador. El control del carrer, al preu que fos.
Un general, Rachid Ammar, cap de l´Estat Major de l´Exèrcit de Terra, es va negar a què els militars disparassin contra el poble. No consentí que l´exèrcit facés foc sobre els manifestants. I evità un desastre de sang i de morts. Després, dimití del càrrec i advertí a Ben Ali que havia arribat el seu final, que la cosa millor que podia fer era fugir del país, com un lladre. Es diu que aquelles paraules exerciren un efecte immediat, que el varen empènyer cap a l´avió.
Em commou l´actitud de Rachid Ammar. No consentí que els fusells es dirigissin contra el poble que clamava per la llibertat i la justícia. Potser és la primavera, venturosa i fràgil, que arriba abans d´hora.
