Què és pitjor –preguntà l´ase–, una mala persona lletja o una mala persona guapa?
Aquesta pregunta, que em plantejà el meu amic una tarda d´escèptiques consideracions i un cert llibertinatge metòdic, em rodava pel cap fa unes poques setmanes. Era a París i havia vist l´exposició retrospectiva de Claude Monet al Grand Palais i, alhora, la mostra de Jean-L. Gérôme que pot veure´s al museu d´Orsay. Dos pintors contradictoris i contemporanis. Monet pinta les vibracions de la llum. Gérôme, ultraacadèmic, és el darrer pintor que conta una història en cada quadre, però cal destacar la teatralitat amb què les conta. I l´audàcia narrativa que contenen.
Pinta la mort de César, Bonaparte a cavall davant l´esfinge de Gisez, la visita de Molière a Lluís XIV a Versailles. Però també, esclaves a punt d´esser venudes en una plaça pública, uns joves en uns banys turcs, una encantadora de serpents, odalisques, bordells antics. La pintura de Gérôme és contundent i arcaica. Com si les hagués pintat, aquelles escenes, per a que esdevinguessin una col·lecció de cromos, d´aquells que, en altre temps, acompanyaven la xocolata.
Cert és que ambdós pintors no podien suportar-se i sovint deien pestes un de l´altre i es desqualificaven. Gérôme arribà a afirmar que els impressionistes eren un deshonor per a França. D´altres es preguntaven com era posible que un contemporani de Monet s´atrevís a pintar d´aquell manera.
La coincidència de les dues exposicions no és innocent. Paga la pena veure Les roselles d´Argenteuil de Monet i observar com els personatges es dilueixen i s´integren en el fons del quadre. Les roselles només són variacions del roig que el vent evapora, o "Els indiots blancs en un camp verd". Només vull pintar –deia Monet– l´aire en què es troba el pont, la casa, el vaixell, les roselles. Les vibracions que se´n desprenen. Perquè són aquestes vibracions allò que uneix les coses entre si. Pintar un paisatge no és pintar l´herba, els núvols i les vaques. Només, la llum que en permet la presència.
Els comissaris que han tingut la responsabilitat del muntatge de l´exposició de Gérôme han subratllat la influència que ha exercit sobre les grans pel·lícules de cinema històric que ha produït Hollywood. En directors com Cécil B. de Mille i Ridley Scott que recrearen en l´escena cinematogràfica algunes de les seves teles.
Però hi ha un quadre que no em sé estar de subratllar: Phryne davant l´Aréopag i que es troba al museu d´Hamburg. Phryne era una hetaira greca del segle IV abans de Crist. Els seus clients eren homes que procedien de la política i de l´art. Praxíteles la féu servir de model per a l´Afrodita de Cnide i Aristòfanes diu que era famosa per les tarifes que feia pagar per al seu servei: deu mil dracmes, arribava a cobrar per una nit d´amor.
Havia guanyat diners i decidí reconstruir les muralles de Tebes, que havia destruït Alexandre el Gran. L´Aréopag –el Gran Consell d´Atenes– l´acusà de corrompre les al·lotes joves. Però l´home que la defensava –un dels seus amants–, en veure la causa perduda li arrancà la túnica perquè la veiessin nua i observassin l´esplendor de la seva bellesa. La declararen innocent. Per a aquells que constituïen l´Aréopag, un cos tan bell no podia pertànyer a una mala persona, perquè la bellesa –ai!– és una virtut.
