En el discurs amb què iniciava la presentació en qualitat d´escriptora de l´any, Carme Riera digué aquestes paraules: "Aquesta que us parla és un futur cadàver". Es tractava d´explicar qui és i perquè escriu. He de dir-te, amic meu, que la gent va quedar com enrampada. A mi m´hauria agradat que hi hagués posat un adjectiu, que hagués dit, per exemple: "un cadàver exquisit". No ho va fer. Es limità a somriure, però fou un somriure fred, quasi sarcàstic. Quan l´auditori s´hagué begut el cop, afegí: "Però volsatres que m´escoltau, també en el futur sereu un cadàver".
Tot i que encara era lluny el Dimecres de cendra, les paraules de l´escriptora adquiriren un aire de premonició, com despreses del ritual que ençata la Quaresma: "Recorda´t home que ets de pols i a la pols tornaràs". Tanmateix, tornaràs a la pols d´on has vingut. Arribats a aquest punt, potser seria oportú recordar un dels millors versos de Francisco de Quevedo. El poema ens parla del cos i la seva passió, de les venes que furiosament han cremat, de les seves cendres que, perquè han estimat, tindran sentit: "Polvo serán, mas polvo enamorado". També Joan Maragall, en un dels seus últims poemes, ens parla de la perdurabilitat de la paraula poètica i de la seva funció commovedora, més enllà de la vida del poeta.
Era lluny, encara, el Dimecres de cendra i Carme Riera, ni que hagués decidit avençar-se a l´exhortació quaresmal, vingué a recordar-nos que tots plegats no érem més que un aplec de futurs cadàvers. Però mentre parlava em vingueren a la memòria alguns dels personatges que l´escriptora ha creat, alguns fragments de les seves proses, certes propostes narratives d´indiscutible qualitat literària i imprescindibles. Com l´abella que xucla en les flors, ha extret el pol·len de la vida. Aquesta que us parla és… un futur cadàver que, des de la imaginació, ens ha relatat amors i desamors, passions furtives, inquietuds extremes, desencisos i misèries, les velles quimeres de llibertat. El futur cadàver que us parla ens ha menat pels camins d´una realitat que només existia en la seva imaginació. Gràcies al seu treball ha fet que també existís en la nostra. Ens ha contat històries a fi que alimentassin el nostre cor, perquè no podem viure sense històries. I no eren una confessió de l´autora, sino una exploració del que és la vida humana a l´interior del caos en què s´ha convertit el món. Walter Benjamín ha expressat de forma admirable l´ansietat del novel·lista per esdevenir un altre en l´espai de la ficció, mentre ens convida a experimentar altres realitats, uns altres destins. Llavors, el relat esdevé un món secret. Contar és, sobretot, aprendre a estimar les preguntes, a conviure-hi sense respondre-les. No ens són necessàries les respostes. Tanmateix, no podríem suportar-les.
En una pel·lícula fascinant d´Ingmar Bergman: El séptimo sello, el cavaller Antonius Block retorna al seu país cansat de les Creuades, després d´anys d´absència. És un home errant, turmentat i obscur. Hi ha pesta a la terra on arriba. S´atura a descansar en una platja, però l´espera, àvida, la Mort. El cavaller li proposa de jugar una partida d´escacs, mentre tracta de trobar algunes respostes a les seves inquietuds d´home insegur. Ella ho accepta.
Com el cavaller de la pel·lícula de Bergman, l´escriptor és aquell –i Carme Riera ho sap– que decideix de jugar a escacs amb la Mort, mentre tracta d´entendre la vida i explicar-se certes qüestions incomprensibles.
