Alguna cosa fa olor de podrit… a Dinamarca.

He llegit el recull de poemes La carn que cruix amb què Bernat Nadal va guanyar l´any passat el premi Mallorca de poesia. Un bell aplec de versos lluminosos, transparents, savis, plens de vida. Hi parla de paisatges perduts, de pecats antics, d´amors i desficis, del desig i el mar, del pas del temps. I la llengua hi és clara, vibrant, nítida. Cruix la carn i cruixen alhora les paraules. Llavors he pensat que un poemari com aquest mereixeria arribar a un país més decorós que no és el nostre. Alguna cosa hi fa olor de podrit.

El llibre de Bernat Nadal porta un epíleg d´un altre poeta que estim tant per la seva obra com pel seu cor intel·ligent: Antoni Vidal Ferrando. Un text dolorós i escèptic, i al mateix temps d´una lucidesa que esborrona. És la paraula d´un poeta que sap que escriure haurà d´esser un acte de resistència, i que ens sitúa en un paisatge tot de materials d´enderroc i banderes negres, sense arguments i sense la memòria, perduts en un laberint d´ombres i desficis. "El temps transcorre a distàncias siderals dels nostres somnis –escriu Vidal Ferrando–. El país que volíem, l´hem anat fent malbé entre tots: dissensions, conjures, sectarisme i l´odi…" La radiografía d´una terra i d´un temps que fa agafar calfreds. Per què? L´havíem somniat lliure, generós, il·lustrat i noble, el nostre país. I hi havíem cregut. Havíem pensat que sempre quedaria una mica d´espai per als albons i els lliris de marina. Pertanyem a una generació que va créixer rodejada de feixistes i criminals de guerra. Ara ens toca conviure amb els especuladors i els pressumptes lladres. Però també amb la dissensió, la conjura, el sectarisme i l´odi.

Un altre poeta d´avui que també estim, Jaume Pomar, en un escrit que precedeix una breu antologia dels seus poemes parla dels mals vents que bufen sobre el nostre país. I diu: "És també mal d´explicar com un territori cridat a esser pàtria esdevé exili en pròpia terra". Pomar, com Vidal Ferrando, es revesteix d´escepticisme i sarcasme per afrontar el desencís, la ruptura amb el monstre en què s´ha convertit la utopia. Llavors només li queden la infantesa i la llengua: les dues úniques, possibles certeses.

No m´atreviria a dir que el text d´Antoni Vidal Ferrando és més atrevit. Potser és més innocent. No ho és en el sentit de càndid ni d´ingenu, sinó d´optimista. Però diria que ambdós coincideixen en un punt: Per a Antoni Vidal la literatura podrà salvar-se de l´abisme si es compromet amb el sentit més legítim de les paraules: veritat, amor, amistat, terra, identitat, bellesa, memòria… El poeta de Santanyí vol creure que les paraules són l´únic territori on pot cercar refugi. El recer on ha de trobar empar, perquè certes paraules encara abriguen.

Jaume Pomar ens confirma que la llengua és la seva pàtria. Curiosament, una pàtria que vincula a la infantesa, a aquell temps en què nomenava les coses per primera vegada i les paraules tenien gust de sal i aigua de mar.

Vet ací tres poetes del nostre temps, en una terra on alguna cosa fa olor de podrit.