Opinión. Xesca Ensenyat: una bona escriptora lluitadora i insubornable

BIEL MESQUIDA Horabaixa, 15 de maig de 2009. Ahir, per un atzar, un infermer de l´hospital d´Inca em va trobar per la plaça de Cort i em va dir que Xesca li havia dit que si em trobava em digués que estava internada. No en tenia cap notícia. Li vaig dir que avui aniria a veure-la. No vaig ser conscient del seu estat greu. I aquest matí l´amiga Antònia Vicens em comunica que és morta.
Els lectors catalans, i els lectors de tot el món, hem perdut una creadora de llenguatges, una vivificadora del català, una orfebre dels mots, una catalitzadora de les emocions, una inventora de sentits, una veu tan autèntica, tan vertadera i tan combativa que era, en ella mateixa tota una biblioteca, tot un país, tota una nació. Crec que puc donar testimoni que entre els nombrosos escriptors que he conegut, Xesca Ensenyat era un dels pocs que tenia l´aptitud, la capacitat conjuminada amb l´esforç i el treball per fer de la llengua catalana un festival de gusts, una fira de sorpreses, un planter de novetats i llepolies que vessava a mans plenes amb una generositat i una gratuïtat extraordinàries. Xesca Ensenyat era també una escriptora que pel seu amor a la veritat —feminista, independentista, catalanista, solidària amb tot de causes perdudes, crítica radical— no havia acceptat mai tenir ni amo ni senyor de cap casta. Això ha fet que la seva obra hagi sortit a borbolls i en edicions petites i, moltes, ja exhaurides. Recoman Ciutat de l'horabaixa, 1969, L'amagatall de Guipur, 1976, Vil·la Coppola, 1985, Una moda fresqueta, 1991, Quan venia l'esquadra, 1994, Massa vi per a un sol calze, 1994, Canvi de perruqueria i altres misèries, 1995, Quaranta anys no són res, 1997, i sobretot, sobre tot, el seu bloc a Vilaweb titulat L´hidroavió apagafocs. En aquesta plagueta electrònica trobareu la Xesca Ensenyat d´aquests darrers anys amarada d´essències i càrregues de profunditat literàries que com tota la bona literatura són un remei benèfic que ens dóna vida i ens ajuda a viure. Gràcies, Xesca, per aquest corpus viu i enlairador!