Dilluns, 7. He anat a dinar a ca´l matrimoni Mestre-Porcel. M´acompanyava l´amic novel·lista Antoni Serra; l´he recollit a ca seva, a sa Cabaneta, i hem partit cap a Felanitx. Instal·lats ja al porxo de la casa que tenen enmig del camp, cami del castell de Santueri, Mariantònia ha tret unes graxoneretes d´una espècia de musaka que jo he hagut de rebutjar, per mor de la meva malaltissa incompatibilitat amb la salsa de tomàtiga. Les tomàtigues només m´agraden en cru: en amanides o fregada a una llesca de pa amb oli. A canvi, Biel m´ha oferit un excel·lent carpaccio de bacallà. Un guster.

Mestre Oliver volia comentar amb nosaltres la seva segona novel·la, l´original de la qual ens havia fet arribar fa un parell de setmanes. El taller del somnis és -com diu el mateix escriptor- una nova branca del mateix arbre del qual va néixer Els déus irresponsables, la seva primera obra publicada. Biel ens va comentar que ha signat un conveni de coedició amb l´Institut d´Estudis Baleàrics i que el llibre sortirà a la tardor. Serra i jo hem coincidit en aplaudir el text, que és una història divertida, que enganxa, i ben escrita; però també li hem volgut fer veure que potser no seria bo que en brotassin massa més branques, que la reiteració és enemiga de la creativitat de l´autor.

Dimecres, 9. La taula del dimecres, a Ca´n Reus, ha encabit un dels contertulis menys habituals, el professor i escriptor -excel·lent col·lega i amic, també- Jeroni Salom. Tanmateix, el nostre interès s´ha centrat durant una bona estona en una taula veïnada: personalment, no tenc costum de dinar esquena amb esquena amb un ex director general del Govern, condemnat a un total de tres anys i mig de presó per un delicte de prevaricació i un altre de cooperació necessària en un contra l´ordenació del territori. Mira, un -que té uns nuls coneixements jurídics- el feia a la garjola, i el tenc darrera meu, compartint taula amb altres tres senyors, tot de rialles i conversa intrascendent.

Dijous, 10. La d´avui ha estat una experiència irrepetible. Vaja, que no faig comptes repetir-la. Això em passa per deixar-me embullar pels amics. M´he passat des de la una del capvespre fins a les onze i mitja de la nit en el cafè del Montepío del Arrabal, venerable institució del barri de Santa Catalina, transformat en set de rodatge d´unes escenes -dues, concretament- del film El viatge vertical, una producció per a televisió basada en la novel·la homònima d´Enrique Vila-Matas, que es podrà veure cap allà pel setembre a IB3, TV3 i Canal Sur.

Això del cinema és una engalipada: les dues primers hores, quan només has hagut de repetir l´escena dues vegades, et sembla normal, fins i tot divertit; quan es fan les nou de la nit, has dit el teu breu paper set vegades, has provat de mantenir el mateix posat i gestos a cada repetició, la cosa frega l´avorriment en nivells màxims. És quan penses pobres actors, que tenen planes i planes de text; és clar que ells cobren i nosaltres, tristos figurants amb frase, els del cameo, ni un cèntim. Ho paga, en tot cas, per veure l´entusiasme en que fan feina la novella directora Ona Planas -un encant de dona, amb un sac de paciència- i tot el seu jove equip. També vaig passar un guster de compartir aquelles hores amb un actoràs com és Fermí Reixac, un mestre de l´escenari fet tota senzillesa. Del Vila-Matas no us en puc dir res, perquè no es va dignar acostar-se´ns, tot i que vàrem dinar en el mateix restaurant, amb tot l´equip.