Un peu a la lluna

Joan Valls

03.07.2008 | 02:00

Paga la pena de felicitar la gent que gestiona el Teatre Principal de Palma. Fa pocs dies han volgut celebrar de manera modesta, però lúcida perquè han evitat de convertir-ho en una simple estratègia per a la nostàlgia, el cinquantenari de la mort de l´actor Joan Valls: l´home que, al costat de la seva germana Cristina i d´un esplet d´actors memorables, féu riure la gent, a Ciutat i als pobles de l´illa, durant els dies grisos de Postguerra.
En el seu temps, el teatre que representava la companyia Artis fou jutjat de manera severa i els autors que l´escriviren -Pere Capellà, Martí Maiol, Lluís Segura, Antoni Mus, Joan Mas?-, maltractats fins a l´extrem. Aquell sentiment profund de malvolença cap a tot allò que neix en les entreteles de la pròpia realitat social i que hem convengut a denominar auto-odi, l´autorepugnància per les creacions culturals pròpies i menyspreades fins que algú de fora no ens ha vingut a confirmar-ne el nivell de qualitat, va arribar a un punt d´esperpent. Algú, no en diré el nom, arribà a preguntar: Per què la companyia no representa Molière, enlloc de Pere Capellà, per què no representa Plaute, enlloc de Joan Mas? En el fons se´l jutjava, aquell teatre, des d´una òptica intel·lectual petit burgesa i no se l´acceptava perquè es confonien les arrels populars de què partia amb la mala qualitat. He de dir que no ho vaig entendre fins que vaig llegir l´obra de Mijail Bajtin. Hi vaig aprendre que, per molt manipulada que estigui, la gent es defensa del poder a força de riure-se´n dels sants i de la festa. I és curiós: la burgesia, que té una immensa capacitat per fagocitar tots els extrems, és incapaç d´assimilar la cultura provinent de les classes populars, d´aquelles classes que Antonio Gramsci en deia subalternes.
Així, no és difícil de trobar un pòster d´Ernesto Che Guevara en l´habitació d´un jove de família benestant, encara que aquest jove mai no s´ha plantejat acudir a pegar tirs al costat de la guerrilla boliviana; no és difícil acudir a una representació d´una obra de Bertolt Brecht -per exemple: L´òpera de tres rals-, sense que t´adonis que l´opressió de la qual parla Brecht és la mateixa que obscureix la teva llibertat; no és difícil penjar en una paret de la sala bona de cateva una pintura d´Antoni Tàpies i no obstant està feta de detritus, escombraries i deixalles que l´artista ha extret d´un contenidor de fems. La burgesia ho assimila tot, excepte les produccions culturals que vénen del poble. En no esser que pugui filtrar-les per l´idealisme. Un romanç popular, una antiga cançó de treball, una rondalla, una vella melodia, en passar pel romanticisme burgès esdevénen la manifetació del geni de la terra.
Joan Valls i Cristina Valls eren gent del poble. Havien conegut la pobresa més dura i sabien el valor exacte d´una llesca de pa. Pertanyien a una classe marcada per un estigma i perseguida durant segles. El seu art era fet de tradició i de pugna amb la realitat adversa. I excitaven la rialla, perquè no tenien altra manera de defensar-se del món oficial que els havia tocat, de l´hermetisme religiós, gairebé feudal, amb el qual havien hagut d´aprendre de conviure i avenir-se a la força. En la seva joventut havien treballat als teatres petits dels barris ciutadans i dels pobles: al teatre de Mar y Tierra dels mariners d´es Jonquet, al teatre d´es Racó de Plaça, al de l´Assistència Palmesana, al teatre dels Obrers Catòlics, al de la Protectora? Teatres que arreplegaven un públic de gent treballadora, els diumenges a la tarda, que acudia al teatre a divertir-se i a menjar cacauets.
En contacte amb els seus havien après l´ofici difícil de fer riure. Un ofici que reunia estratègies diverses, construïdes a partir de la fantasia còmica i de la deformació grotesca. A vegades només era un gest, d´altres, una frase, altres vegades, una insinuació burlesca o paròdica.
Algú havia de dir que viure només és una manera de disfressar-se.

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine