La setmana passada, a la crònica sobre els debats referits a l´estat de la Comunitat, el periodista Matías Vallés deixava caure des de les pàgines d´aquest mateix diari l´afirmació següent: "hemos transitado del frenesí a la melancolía". Vull suposar que aplicava la paraula "frenesí" a l´activitat del govern passat, mentre que la paraula que feia servir per caracteritzar l´acció del govern actual era "melancolía". L´observació m´ha semblat afinada i sagaç. Fa temps que sospit que la diferència entre la dreta i l´esquerra, al nostre país, es purament retòrica. No únicament en el sentit de la pràctica de l´art de l´eloqüència, tan poc freqüentat; sinó pel que fa a la manera de representar el món.
Quant a la idea de frenesí, en el sentit de deliri furiós i exaltació, no podem dubtar del seu valor estètic. Una de les grans pel·lícules d´Alfred Hitchcock porta aquest títol: Frenesí. La ciutat de Londres viu alterada degut a les actuacions d´un psicòpata que viola i assassina les seves víctimes estrangulant-les amb una corbata. Això només és el començament. Els autors catalans més antics, és el cas de Ramon Llull, fan servir la paraula "frenesia". El mateix Llull ens explica com a un home li donaren un beuratge amorós i la poció "multiplicà sa frenesia". Així que en l´origen del frenesí pot haver-hi un excés d´amor. De la mateixa manera que podem trobar l´amor en l´arrel de la malenconia.
Segurament, hi ha ben pocs estats de l´ànima -es pot dir un estat de l´ànima?- que hagin nodrit amb tanta força la creació artística i científica com la malenconia. Ni la felicitat, ni l´alegria de viure, ni la bondat humana han aportat tanta bellesa a la humanitat. Són els efectes de la bilis negra que condueixen a les ciències i les arts. Llavors arribam a la idea de patiment com a base de la creació. Expliquen que, commogut per l´encat de l´art antic de Grècia, un viatger exclamava: "Haurà hagut de patir molt, aquest poble, per esser capaç de crear tanta bellesa". No és el cas de Mallorca.
Em ve a la memòria un quadre del Bosco que es conserva al museu del Prado: La temptació de Sant Antoni. El sant eremita, en la solitud del desert i desemparat, incapaç de defugir la peresa i el mal de viure, de defensar-se de les criatures monstruoses que l´assetgen, seria una bona representació d´un tipus de malenconia, el més estèril. Alerta! A Mallorca la devoció a Sant Antoni fou en temps passat extremadament viva. Encara ho és?
A mi m´agradaria que la malenconia -diguem-ne: la tristesa, el rencor, el ressentiment, el mal humor, l´esplín- fos a la base de l´energia creativa. La desgràcia, com a força que genera cultura. L´art barroc és una conseqüència probable de la desesperació. I els romàntics feren de la malenconia una malaltia elegida: el mal del segle. Fou, justament, llavors que començà a parlar-se de la malenconia -la terrible nit del cor- com d´una malaltia: la depressió, la neurastènia? Si existeix l´infern en aquest món, és al cor d´un home malencònic. Julia Kristeva parla d´una certa tristesa, d´un dolor que no som capaços de comunicar, que ens absorbeix, que ens fa perdre el gust per la vida, que ens aboca a l´abatiment i al suïcidi, que ens fa evident el cadàver que som tots. Però també diu que la bellesa va néixer al país de la malenconia.
Vull creure que de la conjunció de la bilis negra -entesa en el sentit de disgust de viure, que defineix el temps d´ara mateix- i la genialitat, si és que som capaços d´alcançar-la, haurà de sortir alguna cosa portentosa que produeixi admiració. Probablement, només ombres i funestes meravelles.
