GABRIEL JANER MANILA
No es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?
He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.
Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.
Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".
Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.
Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.o es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?
He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.
Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.
Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".
Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.
Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.
