El ball sempre ha tingut els components ètics i estètics; esdevenia una ofrena als déus, a allò sagrat, per demanar, implorar o agrair. Per això deien que els balls ens apropaven als deus. Pot tenir més components estètics; a mesura que han anat passant els segles -en els balls a què ens referim- han anat desapareixent aquells components primers i s'ha guanyat molt de terreny en els segons. Ball a la plaça, popular, de pagès, mallorquí, de bot..., tot un món que a partir de l'empenta de Bartomeu Ensenyat va explotar de manera intensa tot desempallegant-se de de les formes estrictes d'un ball convertit només en espectacle.
Record que, l'any 1972, a Sineu, vaig començar a aprendre de ballar, amb en Biel Caragol, i en Biel Majoral venia a fer-nos la música -encara n'hi havia poca d'enllaunada!-. Idò bé, també record que la primera vegada que vaig venir a ballar a Palma -aquell any mateix o un després- vaig sentir crits que em deien: "Ese maricón", i que em varen tirar tomàtigues. També és veritat el que va dir el doctor Joan Miralles: "Si el ball mallorquí no hagués fet aquesta transformació, segurament avui a les places ballarien sevillanes, sobretot per la llibertat que comporta aquest ball." És a dir, que per molta tradició que vulguem encabir dins certs actes, sempre s'ha de tenir en compte la funcionalitat, les formes culturals del moment i la viabilitat per tal de no repetir peces de museu, encarcarades, que poc tenen a veure amb la realitat social i cultural que es viu en cada moment.
El glosat de picat, per exemple, que a Mallorca era a punt de desaparèixer la darrera dècada del segle passat, ha reviscolat com mai ho havia fet. Per què? En primer lloc perquè s'ha posat de moda i se l'han fet seu una generació de joves que segueixen els combats i són seguidors i fans dels glosadors; en segon lloc perquè ha sabut incorporar en el seu corpus noves formes d'expressió sense perdre el sentit original de la cançó oral improvisada tot adequant-la a la sensibilitat d'un món que canvia constantment; és a dir -com ha dit el doctor Miquel Sbert- es tracta de posar vi novell en odres vells per tal de veure com sortirà, quines noves flaires, quin gust al paladar.
Si hi posam sempre el mateix vi perilla que no surti del gust de tothom, convé provar noves maneres sense perdre el sentit original ni final. Jordi Busquet Duran, en el seu assaig Els escenaris de la cultura (Trípodos, Papers d'Estudi, 2010), diu: "La cultura popular, doncs, es plenament vigent en la societat contemporània. No es tracta d'una cultura morta. Ara bé, no podem demanar que es mantingui com una realitat autònoma, pura i incontaminada, i que conservi intactes les seves formes tradicionals.
És una realitat cultural que es transforma i evoluciona en consonància amb l'esperit del nostre temps, i alhora està en contacte amb les altres formes culturals."Jo avui no m'atreviria mai a imposar -per mor de la "tradició"- un ball de pagès on un home, amb un senyal determinat, feia sortir a rotlo el ballador i la balladora, sense cap mena d'iniciativa per part dels veritables protagonistes. Això està molt bé per entendre un món que hem viscut, i que els nostres pares i padrins varen acceptar perquè estava bé en aquells moments, perquè la dona -per molt que manàs en els punts del balls- jugava un paper secundari i totalment sotmès als designis de l'home. Està bé que se'n faci una mostra -com es munta una era a les fires amb carretons de batre mentre canten tonades- per veure com era, però mai per reivindicar-lo com una forma actual. El ball és lliure, dinàmic, viu, apassionant. És un enamorament constant. El ball és de tots. I tots són homes i dones, i poden organitzar-se de la manera que es trobi més oportuna en cada moment.
I aquí no hi ha excepcions, tant si és una jota, un bolero, una mateixa... o una bullanguera; l'única norma que s'ha de seguir és que hi ha d'haver només dos balladors en aquest ball. El DCVB recull la forma bullanguera, com adjectiu: BULLANGUER, -ERA adj. || 1. Que mou bullanga o soroll de baralla (Cat.); cast. bullanguero. || 2. Que mou gresca, gatzara, diversió sorollosa. El Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines, ens explica que "el català bullanga degué ser un calc del castellà, aviat arrelat en català per les bullangues barcelonines, tenint en compte que sembla derivat del cast. bulla 'gresca' que no és cat. i bullir 'moure gresca, bellugar-se' que és almenys mes estès en cast. que en cat." De manera que no cal fer tant de renou, ni que davallin els sants del cel, ni moure guerra perquè el ball, aquest ball, és l'expressió més clara del guany democràtic. I si s'exclogués qualsevol forma d'expressió, com per exemple que dos homes o dues dones ballessin una peça, qualsevol peça, -tot refregant una tradició, o per un puritanisme estantís- tornaríem molts d'anys enrere i, sobretot, faríem el ridícul tots plegats.
