Avui la Santíssima Trinitat
La Santíssima Trinitat és Déu, d´acord amb els ensenyaments de les esglésies cristianes; així, Déu és una sola substància que existeix simultàniament en tres persones distintes (hipòstasi): el Pare (creador), el Fill (redemptor) i l´Esperit Sant (santificador). La Trinitat és un dogma sobre la naturalesa de Déu. Es representa amb un triangle, el ternari. Són les tres dimensions de l´espai: amplada, fondària i verticalitat; i les tres del temps: present, passat i futur; les tres de les persones humanes: cos -instints-, ànima -sentiments, i esperit -pensaments-; les seves tres funcions: conservació, reproducció i espiritualització; i els tres enemics de l´ànima: món, carn i dimoni. Les potències de l´ànima: memòria, enteniment i voluntat; les virtuts teologals: fe, esperança i caritat. És curiós el respecte que, popularment es té a aquest dogma.
Avui també és sant Bernabé
Tot i que no es troba entre els dotze apòstols triats per Jesús, fou un dels setanta deixebles esmentats a l´Evangeli segons sant Lluc i és considerat apòstol pels primers Pares de l´Església, i també per Lluc, per la gran difusió de la paraula de Crist que va realitzar. Tant l´església Catòlica, l´Ortodoxa com l´Anglicana celebren la seva festivitat tal dia com avui. Era hebreu, de la tribu de Leví, i va néixer a Xipre; el seu nom significa "fill de la consolació", pel seu caràcter dolç i amable. Era amic de Saule -sant Pau- a qui va intentar convertir a la fe de Crist, sense aconseguir-ho. Va morir lapidat als afores de Salònica. El dia d´avui ha originat diversos refranys de caràcter meteorològic: "Per sant Bernabé quaranta dies plogué, o al davant o al darrer", "Dels vents de juny, els de sant Bernabé és l´únic que va bé"; "Per sant Bernabé planta el carabasser".
Sant Antoni (13)
De Pàdua, o dels albercocs. Sant franciscà, de gran devoció, molts de pobles tenen carrers o places amb el seu nom, i capelles. Natural de Lisboa, s´anomena "de Pàdua" perquè hi visqué els darrers anys i hi morí el 13 de juny de 1231. Predicador incansable, gran taumaturg i advocat dels pobres i dels botiguers en general. Pel fet d´haver mort en dimarts i 13, va esborrar la malastrugança d´aquest dia, en els any en què la seva festa cau en dimarts; per contrarestar aquesta superstició, es va propagar la devoció dels "tretze dimarts de sant Antoni". Segons la tradició, sant Antoni encisava amb la seva paraula els ocells -i els peixos-, els quals acudien al seu costat i es deixaven agafar amb la mà dòcilment; els pescadors l´invoquen perquè afavoreixi la pesca. També es creu que és advocat dels enamorats, que afavoreix les relacions amoroses i que mai no deixa d´atendre els precs relatius als afers sentimentals: "Sant Antoni beneït, feis que trobi un bon marit, que sigui bon home i ric, i si pot ser, de seguit"; i també: "Sant Antoni, feis que no em falti pa, ni per avui ni per demà". Avui també se celebra la Fira de les Herbes, a Selva: flaires, màgia, cosmètica, medicines i misteris en una exposició única.
Un pagès de potada
Tomàs Bosch i Blanquer, manacorí, pagès, sonador, cantador i ballador; però per damunt de tot, una excel·lent persona: humà i bonhomiós, savi i observador, mestre de mestres. Fa uns dies festejàrem que ha fet setanta-dos anys que va pujar damunt un escenari. Ha escrit dos llibres per deixar constància del seu saber: Foravila segle XX i Foravila: animals i plantes, llibres que vam comentar que seria bo que totes les escoles de Mallorca coneguessin. Però també ha enregistrat un CD amb les seves cançons, guitarra en mà. Xerrar amb en Tomàs esdevé una experiència de la vida, de les persones, de les feines del camp i dels ormetjos, del nom dels arbres i dels aucells; i per això és la humilitat personificada. Però en Tomàs té un costat que l´ha acompanyat i ajudat sempre: la seva dona, na Maria. Si la coneixeu no voldreu deixar-la pus mai: més viva que un cove d´alatxa i, alhora, més bondadosa que qualsevol mare amb el seu fill. Li ho vaig dir, a en Tomàs: els qui hem tengut la sort de conèixer-te hem pogut comprovar com és un espòs, un pare, un padrí... i per a mi, un germà. Gràcies Tomàs i Maria! I per molts d´anys!
Tocar corns als viudos
Rafel Perelló ens explica aquesta curiosa actuació. L´estricta observança de les normes morals determinava que la celebració de noces entre viudo i viuda fos cosa reprovable fins a tal punt que per dur a terme la unió matrimonial lluny de qualsevol mirada era costum casar-se abans de la sortida del sol. La població s´assabentava del casori ben aviat; aleshores un nombrós grup de veïnats es reunia davant el domicili, proveïts d´estris de cuina, esquelles, picarols i altres ormetjos que brandien amb força i també bufant corns marins, amb la intenció d'aconseguir fer el màxim renou possible, renou que es perllongava fins que la parella casada de fresc sortia al carrer i convidava els indiscrets visitants a menjar algunes llepolies i a beure una copeta d'anís o altre suc esperitós. Un pic brufats els noviis, tothom tornava a ca seva amb la satisfacció d´haver complit la pauta que imposava aquesta sorprenent tradició que era denominada popularment com a anar a tocar corns o tocar corns i esquelles.
