"Tras las exhumaciones de Sant Joan y Porreres, toca a Manacor y Palma"

Cabe recordar que el pueblo de Sant Joan fue escenario, en 2014, de la primera exhumación de una fosa en Mallorca, rescatándose tres cuerpos de mariandos asesinados, que habían sido enterrados en la parte vieja del cementerio. Y en noviembre de 2016, exhumación de la fosa en el cementerio de Porreres (más de medio centenar de cuerpos).

Volviendo al manifiesto, se ha remarcado que los numerosos hallazgos en la fosa de Porreres certifican con pruebas físicas aquello que ya habían confirmado los estudios de historiadores como Tomeu Garí. Aurora Picornell y las Roges del Molinar, y las cinco enfermeras de la Cruz Roja asesinadas en Manacor, también han tenido un especial protagonismo. A su vez, se ha lanzado un mensaje contundente: "La justicia no es igual para todos. Porque aprisionan palabras e indultan a ladrones. Porque una canción es delito. Porque hay cuñados que no son como los otros. Porque una república con rey es imposible. Por todo esto, venimos a decir los nombres de los huesos de nuestros muertos. Venimos a cantar las canciones que el fascismo no pudo matar. Venimos a decir que queremos abrir para cerrar. Abrir fosas. Cerrar heridas".

Las actuaciones musicales-poéticas han recibido sentidos aplausos: Víctor Tugores y Marga Ros (A change is gonna come, Sam Cooke), Andreu Galmés (500 Miles, Joan Baez), Emmi Finozzi y Alícia Olivares (Como la cigarra, Mercedes Sosa, y composiciones de Cesk Freixas, Alejandra Pizarnik e Hilari de Cara) y Maria Antònia Gomila (Vestida de nit, Sílvia Pérez Cruz).

A destacar, entre las intervenciones, al margen de la lectura del manifiesto, la de la glosadora Maribel Servera, apoyando a Valtonyc, rechazando el monumento de sa Feixina de Palma y reivindicando derechos humanos y a aquellas personas valientes "que hacen avanzar la historia".

Por su parte, el investigador porrerenc Bartomeu Garí ha abogado por la verdad, justicia y reparación. También ha mostrado su firme respaldo a la Ley de Fosas del Govern balear. Confía en que en el cementerio de Porreres haya nuevas campañas. Otras intervenciones han corrido a cargo de Carme Relat y Marta Vilardell.

No han faltado banderas republicanas, independentistas y de la CNT. Ha habido también ofrenda de flores (abundantes claveles), corona de laurel, libro de firmas, suelta de palomas y listado de los nombres de las víctimas republicanas en la zona de Manacor a causa de la guerra civil, junto al mural republicano. Además de ediles locales ha acudido el conseller de Desenvolupament Local del Consell de Mallorca, y exalcalde de Petra, Joan Font Massot (Més).

Apuntar que este 2017, el Comitè de Son Coletes también promovió, el pasado viernes, en la Institució Pública Antoni M. Alcover, Només quan plou, lectura dramatizada a cargo de los autores del montaje-tributo a Aurora Picornell, y coloquio posterior con Aina de Cos, autora del texto.

Manifiesto del Comitè de Son Coletes leído este domingo por Margalida Gelabert, miembro de la Assemblea Antipatriarcal de Manacor:

Tots els ossos tenen nom. Assentau els peus en terra. Davall aquestes lloses blanques, envoltats d'arrels de xiprers, hi ha els ossos. Dins vosaltres, hi ha els noms. Vuit dècades, fa, que volen trepanar-nos el record, que volen calcigar-nos la memòria. Vuitanta anys de voluntat esborradora. I tanmateix, som aquí. No per orgull, sinó per dignitat.

La mateixa dignitat amb què gràcies a l'obstinació de l'Associació Memòria de Mallorca, a la constància de l'historiador Tomeu Garí, al rigor de la societat ce ciències Aranzadi, a la humanitat de Francisco Etxeberria i a la col·laboració i impuls de les institucions autonòmica, insular i municipal, només dos pams davall terra s'han pogut trobar les restes de 55 represaliats a l'Oratori de Santa Creu o al seu entorn. Fa vuitanta anys que servam la llum tènue de la memòria, de boca en boca, de veu en veu, de mirada en mirada. S'apaga el fràgil ble de vida dels qui ho patiren, dels qui ho visqueren, fins i tot dels qui ho sentiren contar. Els investigadors arrepleguen amb urgència els darrers testimonis orals, tresquen amb paciència de formiga per arxius i biblioteques, per posar nom i lloc i data a la barbàrie. Tanmateix, per més proves que tenguin, sempre trobaran qui els negarà l'evidència. Per això és tan important la troballa de Porreres, perquè suposa la certificació física, palpable i definitiva que aquí ningú no s'ha inventat res. Que a Mallorca hi hagué centenars, milers de desaparicions forçades i que, a més, foren fruit d'una planificació orquestrada des de mesos abans de la guerra.

Sabien el que feien. Mataven persones. Mataven drets. Mataven llibertats. Mataven poble. Mataven país. Però no comprenien que davall cada riu de sang, davall cada casquet de bala, rebrotava perenne, immarcescible i definitiva l'ànsia dels qui nasqueren i visqueren per no oblidar. I dins el nostre regueró de pena, renaixem persones, recuperam drets, brandam llibertats, feim poble i som país.

Primer va ser Sant Joan. Després vengué Porreres. I darrere han de venir Manacor i Palma. Cal que les albes que vénen siguin totes de llum, que la claror de la veritat, de la reparació i de la justícia esdevengui generosa amb l'ànsia infinita i impossible de rescabalar.

He dit albes. I dic Aurores. Cinc aurores. Cinc clarors tremoloses obrint-se pas dins la fosca dels anys. Catalina Flaquer Pascual, Antònia Pascual Flaquer, Maria Pascual Flaquer, Belarmina González i Aurora Picornell. Les roges del Molinar. Les dones assassinades aquell dissabte dels Reis del 1937 i que avui cercam a la fossa oberta de Porreres. Moriren sabent que les duien a matar. Els segaren la vida, com a tots aquells homes que moriren a Illetes, a Palma, a Porreres, a Manacor.

I com a cinc dones més, infermeres de la Creu Roja, vengudes amb l'expedició republicana del capità Bayo, Daría i Mercedes Buxadé, María García, Tere, i l'autora del diari que ens ho conta tot. Amb la veu de la il·lusió primer. Amb la del desencís després. Amb la de la por al final. Cinc dones humiliades i vexades, assassinades a cop d'odi i de bala per la desraó, per la desmemòria.

Avui aquí restauram i enaltim els seus noms. Com forjam una densa teranyina d'amor i record per totes aquelles dones mares, viudes, filles que hagueren d'envellir, de pujar famílies i de créixer amb l'estigma de dona de roig, de filla de roig, amb la càrrega humiliant de l'oli de ricí, amb el desterrament dels seus pobles, amb l'enyor insondable dels seus morts, pels quals encara avui, siguin on siguin es planyen.

Nosaltres, les dones, som molt a prop de la terra. Nosaltres, les dones, som terra. Nosaltres, les dones, demanam als ocells què esperen de la primavera. Nosaltres, les dones, som primavera. Estació d'aurores, camí d'albes, traç segur cap a la claror, cap a la llibertat. Si en nosaltres, les dones, cercau una flor, hi trobareu un fruit. Si cercau una font, trobareu un riu. Si voleu una dona, trobareu sempre una persona.

Per això som aquí nosaltres, les dones. Com tots vosaltres que sou aquí, que som aquí. Venim a baratar el nostre dol covat per una alegria serena. Venim a dir els noms dels ossos dels nostres morts. Tots els qui som aquí ja no hi som per demanar. Hi som per fer. Perquè ens sentim amos del nostre destí, perquè no necessitam cappares que ens menin de la mà, perquè no ens calen permisos ni llicències. Perquè la justícia no és igual per a tothom. Perquè empresonen paraules i indulten lladres. Perquè una cançó és delicte. Perquè hi ha cunyats que no són com els altres. Perquè una república amb rei és impossible. Per tot això, venim a dir els noms dels ossos dels nostres morts. Venim a cantar les cançons que el feixisme no va poder matar. Venim a dir que volem obrir per tancar. Obrir fosses. Tancar ferides. Obrir futur. Tancar passat. Obrir llibertat. Tancar rancor. Obrir memòria. Tancar oblit. Obrir justícia. Tancar feixisme. Batle de Manacor, president del Consell de Mallorca, presidenta del Govern balear: escoltau el clam del poble, volem obrir per tancar.

Manacor, 9 d'abril de 2017