A les cinc i quart del matí del 16 d´agost de 1936 desembarcaven les primeres unitats republicanes a Cala Mendia i s´Estany den Mas. Les forces expedicionàries enviades per la Generalitat, comandades pel capità Albert Bayo amb la intenció de conquerir Mallorca comptaven amb exèrcit poderós: vuit hidroavions, una flota naval i més de mil homes, en aquella primera hora del dia. Per fer-los front, a Porto Cristo hi havia tan sols un grup de vint-i-cinc falangistes. Malgrat aquesta gran avantatge, sense oposició inicial, no tractaren d´avançar cap a Manacor i Palma, sinó que molts s´entretingueren amb saquejar cases i cercar menjar. Desembarcaren més milicians i soldats que ocuparen tota la costa fins a sa Coma, on muntaren el comandament republicà. En les primeres hores, els nacionals només podien enviar a Porto Cristo falangistes i milicians voluntaris que evitessin un avanç que no es va produir. I quan ho intentaren es trobaren un exèrcit disciplinat i dotat d´una artilleria potent.
Les forces de Bayo, que en dies successius arribaren als set o vuit mil efectius, ocuparen una franja d´uns catorze quilometres de llarg, entre Porto Cristo i Cala Millor, per set de profunditat, fins a Son Carrió. Però els avanços republicans no passaren d´aquí i, es va produir una certa estabilització del front. Mentre, a Manacor i altres pobles de la rodalia es produïa una sanguinària repressió que intentava evitar el quintacolumnisme. Franco havia ordenat "fusilar a todo el que desfallezca" i les ordres foren complides fidelment.
L´estabilització -amb petites variacions- canvià de signe amb l´arribada de l´ajuda aèria italiana, patrocinada per Joan March. Bayo no aturava de demanar ajuda, especialment aèria, per anivellar la superioritat italiana. L´ajuda no arribà mai, però sí més expedicionaris, indisciplinats i dividits, que pertanyien a una dotzena de grups polítics diferents, amb poques ganes d´obeir a un comandament únic. Amb els avions italians arribà Rossi, un element professional de la repressió que amb els seus "dragones de la muerte" (caps rapats disposats a tot) sembrà -encara més- la repressió i la mort entre la població mallorquina.
El dia 3 de setembre, després de la conquesta per part nacional de punts estratègics importants, arribaren davant la costa de llevant els dos bucs més poderosos de l´armada republicana, el creuer Libertad i els cuirassat Jaime I. Amb la seva artilleria potent féu retrocedir els nacionals. Però no venien a donar suport a la conquesta de l´illa, sinó a protegir la retirada, el reembarcament immediat. A la matinada del 4 de setembre tots havien d´haver abandonat l´illa.
El Govern de Madrid no considerà Mallorca estratègicament important perquè hi havia indrets més necessaris. A més, es volien evitar les aventures en solitari, com la de Bayo. Aquest obeí a contracor i la nit del 3 al 4 de setembre féu reembarcar tothom. Però més de dos-centes persones quedaren a terra que foren capturades fàcilment i executades, entra elles, les cinc infermeres de sa Torre Nova, assassinades a Manacor.
L´expedició, contada molt superficialment, va constituir un gran fracàs. L´inici dubitatiu dels homes de Bayo, la indisciplina, la intervenció italiana, la nul·la fe, per part de la República en la importància estratègica de Mallorca i pretendre evitar una guerra oberta amb Itàlia potser foren les causes més importants. L´operació es va saldar amb uns 1.750 morts republicans, que quedaren cremats o enterrats als dos cementiris de Manacor, a la platja de Sa Coma, a la de Porto Cristo o tirats a la mar. I el més important: Mallorca va esser, a partir d´aleshores, la base d´operacions dels avions italians i alemanys, que sembraren de bombes, terror i mort tota la costa del llevant espanyol.
