La sembra. Era considerada una de les tasques més importants del cicle agrícola, per això ha donat origen a molts de ritus i creences: abans de sembrar es descobrien, resaven i feien el senyal de la creu al terra, tot cercant el favor diví; a altres llocs escampaven cendra del foc de Sant Joan, amb la creença que s´afavoria la germinació; també es tenia en compte la lluna a l´hora de sembrar; molt enrere, els fadrins o els matrimonis festejaven pel camp, ja que es creia que la relació carnal augmentava la fecunditat de la terra. Aquesta idea va relacionada amb la dita "Ensenyar les vergonyes": Plutarc aconsellava sembrar i segar despullat; la dona, antigament, era la que s´encarregava de les tasques agrícoles i, per això mateix, d´estimular la fecunditat de la terra, motiu pel qual anaven sense roba interior; en canvi, l´aristocràcia no tenia necessitat "d´ensenyar les vergonyes" ja que no es dedicava a aquestes tasques. bene
L´estiuet de sant Martí (11). Abans que el temps anàs tan desbaratat, al voltant de sant Martí, el temps donava una treva: venien uns dies de bonança per tal que les llavors poguessin arrelar. També es començaven les matances ("Per sant Martí, mata el porc i enceta el vi!"), ja que les llargues vetlades devora el foc convidaven a menjar un botifarró torrat o llangonissa, i a beure el vi acabat de fer. La llegenda diu que el Diable, vestit de pobre, va demanar la capa del Sant per tal de deixar-lo morir de fred. Nostre Senyor, per tal que sant Martí no en patís, va alleugerir el mal temps i li oferí uns dies de bonança. Ha dat nom al l´Arc de sant Martí, segons la Bíblia, signe de l´aliança entre Déu i la humanitat representada per Noè, després del Diluvi Universal. Sant Martí i el Diable varen jugar-se qui faria un arc més gran i bell damunt el cel; sant Martí en féu un de set colors, el Diable un de més baix, de gel, més deslluït i es va fondre totd´una. Per això, si surten dos arcs, el segon és el del Diable, que desapareix més aviat. Es diu que l´Arc de sant Martí du ventura i prosperitat, però que també pronostica calamitats, sembla que depèn de si els colors són llampants o confusos. També se l´anomena corona de santa Eulàlia, bandera flamenca, colobra de sant Martí, serp del cel, camí de Roma... Un dels senyals de la fi del món és que quaranta anys abans deixarà de lluir l´arc i no vendrà l´estiuet, i hi haurà un eixut total. "L´estiuet de sant Martí, els ocells fa venir"; "Tronades de sant Martí, collites a desdir"; "Si vols l´all ben fi sembra´l per sant Martí" -estam en lluna vella, bona per sembrar tot el que es fa davall la terra-; "Per sant Martí, l´oliva al tupí".
Patronatges de sant Martí. Per mor de la gran devoció que havia despertat va ser convertit en patró de molts gremis i oficis. Sant Martí és representat muntat a cavall i vestit de soldat i, per això, fou patró de la cavalleria -abans que ho fos sant Jordi-, també del bestiar de ferradura i de peu rodó. Els moliners l´havien tengut per patró, perquè segons la tradició, aquest sant havia estat moliner, com el seu pare, abans de ser soldat. L´havien venerat els forjadors i ferrers, els subhastadors, camisers, cotoners, fematers, relligadors, pelegrins, avars i usurers. Havia estat costum, també, demanar-li que guardàs de les males arts del dimoni.
Sant Martí i les ferradures. Tenia fama de ser un expert burlador del diable, i per això la gent li demanava ajut. Com que era advocat del bestiar de ferradura, es va creure que les ferradures dels cavalls protegien del diable. D´aquí ve que es pengin ferradures darrera les portes -costum que fins fa ben poc encara era ben viu aquí- per tal d´evitar el diable i els endimoniaments. La creença del poder màgic de les ferradures és d´origen antiquíssim i sembla que respon a un acte de selenolatria, en establir-se una relació de semblança entre la ferradura i la mitja lluna. Una vegada més, el cristianisme va incorporar hàbilment aquesta arrelada creença a la seva tradició.
Recomanacions. .El llibre "Maria Agnès Ribera Garau (Palma 1790-1861). La rebel·lió contra la família i el claustre", d´Isabel Peñarrubia; es tracta de la vida d´aquesta escriptora, liberal i exmonja mallorquina, filla il·legítima de Jeroni Ignasi Ribera, hereu d´una acabalada família. Perquè no reclamàs l´herència l´obligaren a fer-se monja. Va patir la presó, la calúmnia, i va defensar-se davant el Papa. Sabia llatí, francès i italià perfectament, com castellà i català. Aconseguí el seu objectiu. És una història de pel·lícula, apassionant i tràgica.
