Avui és sant Roc (16)
Patró d´Alaró i Porreres. Sant Roc va néixer, segons la tradició, a Montpeller (Occitània, aleshores Corona d'Aragó) devers el 1295 i va ser un pelegrí que es va desplaçar a Roma. Va recórrer Itàlia, es va dedicar a curar tots els infectats de la pesta i va morir en olor a santedat (1327). La seva devoció es va estendre molt ràpidament a partir del segle XV. Des de Venècia es va estendre el culte cap al món germànic i als Països Baixos.
El 1477, en ocasió d'una altra epidèmia de pesta, es va fundar a Venècia una confraria que sota el seu patronatge es va dedicar a allotjar els malalts de pesta, i que va ser coneguda com a Confraternità o Scuole di San Rocco. Aquesta va fomentar la devoció al sant construint capelles i centres d'acollida per tota Itàlia. Una de les esglésies més conegudes dedicades a aquest sant és a París, molt a prop del museu del Louvre, feta edificar per Lluís XIV el 1563. Tota Europa i Amèrica Llatina estan sembrades de temples que li són dedicats.
El ca de sant Roc
En una de les eixides del sant per lliurar la ciutat de la pesta, ell mateix va contreure una pesta molt pitjor que la que delmava la ciutat. Tot el seu cos es va omplir de nafres que li supuraven i li donaven un aspecte llastimós. La gent el feia fora per por a contreure la malaltia, i el sant va haver de refugiar-se en un racó. Es trobava allà, quan un ca que passava se´n va compadir i li va llepar les ferides. Cada dia li duia un pa que prenia d´un forn, i li llepava les ferides. D´aquesta manera el sant es va guarir. Des d´aquell moment sant Roc no es va separar mai més del seu ca, fins a la mort. D´aquí hi ha la creença que si un ca llepa la ferida de qualcú, se sol guarir.
Entra el creixent
Per sant Bernat (20) és un bon moment per fer saó per a la sembra de les patates tardanes. Per sant Bartomeu (24) l´oliva que cau ja té oli, per això el bestiar ja no pastura dins els olivars. A finals de mes ja tanquen dins la soll els porcs per engreixar. Convé preparar el cubell, les bótes, els barrals i tots els estris necessaris per fer vi, fonyador, premsa, etc. Convé revisar l´estat de les teulades i arreglar els desperfectes abans de les pluges de les darreries d´estiu. Convé posar a recer la llenya que ha secat amb la calor perquè no es podreixi.
Sant Bernat de Claravall (20).
Patró de Sant Bernat de la Real. Se´l representa amb l´hàbit blanc i el cap rapat amb una cinta prima de cabell, mitra als peus -símbol de rebuig als nomenaments-, dimoni encadenat, un ca roig o blanc tacat de roig -en recordança del somni de la seva mare que un ca guardaria la casa de Déu i lladraria contra la malignitat-, llibre de la Regla -perquè ell fundà l´orde i n´especificà les normes- i un eixam per la suavitat de la seva doctrina i caràcter. Va fundar l´orde del Cister, i és l´advocat dels apicultors.
Santa Elena (18)
Segons la tradició santa Elena era filla del poble de Cabrera del Mar. El seu pare era un mal home i un dia va acceptar lliurar la filla al diable a canvi de fer-se ric. Quan el diable va anar a casa de sant Elena per endur-se-la, l´al·lota va fer el senyar de la creu i el dimoni va haver de tornar-se´n. Perquè no es pogués senyar, el dimoni va ordenar al pare d´Elena que li tallàs el braç dret. Però la santa, a cada visita del diable invocava la protecció del Senyor, cosa que, després d´haver perdut el braç esquerre i la llengua, feia amb el pensament. El diable, finalment, va renunciar-hi i el mal pare, que no sabia què fer amb una filla sense braços i sense llengua, la va treure de casa.
Continua la història...
Sola i pel bosc, disposada a morir de fam, va topar amb un noble cavaller, el qual se´n va enamorar. Se l´endugué al castell i es casaren. Quan estava esperant el seu fill, el senyor hagué de partir a la guerra, i la seva sogra, que l´odiava, la tragué a fora. Amb el nin es va aturar a beure en una font, i l´al·lotet hi caigué; ella no podia fer-hi res i mirà cap al cel; de sobte tornà a tenir braços i llengua, i s´aixoplugà en una caseta.
El marit, en tornar de la guerra s´aturà a la caseta per descansar i va quedar astorat de veure una dona tan semblant a la seva i un nin que devia tenir la mateixa edat que el seu fill. Tot es va aclarir quan el fillet li digué: "Pare, que no voleu dir res a la mare?" Se´n tornaren al castell i ella va perdonar la sogra i va viure feliç al costat del seu espòs i el seu fill.
Recomanacions
Avui a partir de les nou del vespre. a la plaça Cervantes de Can Picafort, l´Ajuntament de Santa Margalida retrà un homenatge al glosador Joan Planisi, "Campante"; hi actuaran en un combat, na Pipiu, s´Artiller i el Màgic Cloquell.
