´El març marceja i la gent bogeja´

FELIP MUNAR I MUNAR Sant Salvador (18)
Conten que una vegada, quan sant Salvador feia d´aprenent de sabater, els seus amos el varen deixar a càrrec de la tenda perquè ells se n´havien d´anar a fora. Al cap de poc temps s´hi va presentar un captaire que anava descalç, i el sant li donà les millors sabates. La veu va córrer entre els pobres, els quals varen anar totd´una cap a la sabateria per si podien arreplegar unes sabates. El sant calçava tots els que entraven descalços. Un veí, espantat, va anar a avisar els amos de la botiga, els quals varen retornar ràpidament, però ja no quedava ni un sol parell de sabates: el caritatiu aprenent les havia regalades totes. El pobre sabater, que ja es veia en la misèria, s´estirava els cabells de desesperació. Llavors el sant, per calmar-lo, va obrir el calaix, el qual era ple de doblers com si li haguessin pagat totes les sabates que havia donat als pobres.

Sant Josep (19)
Espòs de la Verge Maria i el pare legal de Jesús. Durant molt de temps va ser el gran oblidat de la devoció cristiana, fins que al s. XIII l´orde del Carmel va estendre´n el culte arreu d´Europa. Al s. XV, en el concili de Constança, la festivitat de Sant Josep va ser declarada oficial i solemne; i al s. XVII el papa Gregori XV la va fer obligatòria. És el patró dels fusters; el gremi celebrava cada any una gran festa amb una missa solemne i processó. En alguns llocs es cremaven al carrer les deixalles i restes de fusta; la tradició de les falles de València pot tenir aquest origen, al qual s´hi ha afegit un aire carnavalesc i satíric. També era considerat el patró dels casats i, més recentment, es va establir el costum de commemorar-ne la casta paternitat i es va triar aquest dia per festejar tots els que són pares.
Entra la lluna nova
I la primavera -20 de març-, que assenyala el desvetllament de la naturalesa després de la hivernada; per això molts de pobles, conseqüents amb aquesta idea de renaixement, feien o començar l´any per la primavera. A França i a Anglaterra això va persistir fins als segles XVII i XVIII respectivament. La importància que fins llavors tenia el món rural, estretament lligat a la naturalesa, justificava fer coincidir el canvi d´any amb el final de l´hivern i el seu inici amb el reviscolament dels vegetals i el retorn de la vida. És temps de tondre les ovelles –"Pel març ton les ovelles, tant les joves com les velles"- i alliberar-les de la llana que els ha crescut al llarg de l´hivern, com també se solia esquilar el bestiar gros destinat al transport, com ases, mules i cavalls. Ara solen enterrar la llana, perquè no val res; abans –ja fa molts anys-, la podien vendre i treure quatre doblers. Es creu que la festa de sant Josep venia a constituir un parèntesi dins la Quaresma i es trencava el cru rigorisme d´aquest període amb diferents actes festius.

El color blanc
També la lluna és blanca, pàl·lida, de plata, en contrast amb l´or i la grogor del Sol. Per això, les fades i encantades duen túniques i vels blancs, i sudaris blancs els fantasmes; color incolor, de quimera, de pal·lidesa i ombra de mort. I es creu que els galls i altres animals blancs –bous, cabres, llebres- són diabòlics. Fins al segle XII el color del dol fou el blanc, i al segle XIV s´acabà imposant el negre. El nostre rei En Jaume surt cada any de la Seu muntant un cavall blanc, i tresca per tot Mallorca a la recerca d´infidels. Tanmateix és el color de l´anomenada "raça blanca", amb caràcter de superioritat envers les altres races "de color"; considerats, però, "rostres pàl·lids" per aquests.