04 de abril de 2018
04.04.2018
TRIBUNA

Catalunya, una qüestió internacional

04.04.2018 | 21:46
Catalunya, una qüestió internacional
Per reprendre l'anàlisi del moment actual del contenciós entre Espanya i Catalunya, repassem algunes idees bàsiques. Anem a pams. Qualificar Espanya d'un estat de dret i democràtic on la llei empara a tots els ciutadans i a tots per igual (i etcètera), constitueix un fals axioma, més encara si es fa servir per a justificar l'extremada repressió engegada en contra de l'independentisme català. Per tant, afirmar que, en aquest àmbit, la neutralitat de les actuacions judicials està garantida, equival a prescindir de considerar qui té el domini efectiu de les dues grans instàncies que protagonitzen aquestes actuacions, a saber, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. I com que el domini el tenen els partits parlamentaris majoritaris, responsables en darrer extrem d'anomenar als que, en el seu torn, anomenaran als magistrats, la cosa rutllarà amb la màxima eficàcia. Això, la màxima eficàcia, vol dir: segons els designis de l'executiu i del magnífic entramat polític, burocràtic, empresarial, financer i propagandístic que li marca les pautes i el recolza de forma incondicional.

Però encara cal refermar una altra idea íntimament vinculada amb l'anterior. L'actual règim polític, designat, amb una oportuna displicència, com el règim del 78,  begué i beu del franquisme i n'és hereu preclar. El totalitarisme, és a dir, el control total implementat des de les diverses manifestacions del poder, és feu present aleshores, en el franquisme, com es fa present avui, en aquesta atrotinada democràcia, que és feble, insegura i maldestra perquè no és creu ni de lluny el missatge de fons. Al cap i a la fi, no es creu que les decisions polítiques les hagin d'adoptar lliurament els ciutadans i que els tres poders formals de l'estat romanguin separats sempre i en qualsevol circumstància. Recordem-ho perquè ens afecta a tots i d'alguna manera ens haurem de defensar: les llibertats públiques i privades estan en obert i, sembla, irrefrenable retrocés per obra, justament, dels que pretenen ofegar les veus discrepants. El poder no vol discrepants, no vol gent al carrer, no vol que ningú el qüestioni. Ni tampoc, per suposat, vol que sigui posat en entredit quelcom tan intocable, per al mateix poder, com la configuració actual de l'estat (allò de la unitat indissoluble de la pàtria, ja ho saben). I si per evitar-ho han de violentar l'estructura sencera del sistema legal, han de pervertir el sentit de les paraules, han de caure en el descrèdit i han de causar injustament dolor als presos i als exiliats polítics catalans i a les seves famílies, es fa. I, de moment, es fa de forma impune.

Seguim. De ben segur que la política catalana ha comés errades gens menors ens els darrers mesos, la més notable de les quals és haver minimitzat la força descomunal de l'estat i la decidida resolució dels seus administradors en fer-la servir. Com es fa palès cada dia que passa, l'estat no ha paït encara, i costarà dècades que arribi a fer-ho, haver quedat en evidència amb motiu del referèndum del dia 1 d'octubre. I, per això, actua guiat per un profund sentit de revenja. Ja no es tracta només d'empresonar, intimidar i estendre la por arreu, sinó també i destacadament d'anihilar l'independentisme català com a moviment polític i com a ideologia. L'objectiu, en efecte, és acabar per vàries generacions amb els intents secessionistes i també amb la representació política de l'independentisme. I per a l'assoliment d'aquest objectiu, l'escapçament dels líders polítics i socials és la mesura que s'ha posat a rodar amb una extremada virulència.

En presència d'aquest panorama i, paradoxalment, després d'haver guanyat unes eleccions en condicions molt difícils, es fa bo d'entendre el desconcert de l'independentisme, incapaç de treure l'entrellat. Però tot i que des de la perspectiva interna la cosa sembla confusa i encallada, gràcies a la internacionalització del conflicte, portada de forma intel·ligent pels seus protagonistes, s'albira que dins les properes setmanes es farà la llum. En efecte, els tribunals de quatre diferents estats, Alemanya, Suiza, Gran Bretanya i Bèlgica, on s'han repartit els exiliats catalans, examinaran les ordres europees de detenció cursades pel magistrat instructor del Tribunal Suprem. I com que es fonamenten, les ordres, en un relat dels fets radicalment artificiós mancat de qualsevol connexió amb la realitat, sembla probable que siguin rebutjades de pla per les administracions de justícia concernides o, com a mal menor, que només s'acceptin pels delictes més lleus, que no comporten penes privatives de llibertat.

Vegem, doncs, que la repressió forassenyada, fonamentada en mentides, com la d'afirmar que els responsables de la convocatòria i execució del referèndum del primer d'octubre exerciren la violència, potser tingui a hores d'ara els dies comptats. Perquè serà mal de justificar que Europa digui que es nega a lliurar els implicats i que Espanya continuï dient que els empresonats, els que reté com ostatges, han de ser acusats pel delicte més greus del Codi Penal, com el de rebel·lió. Construir una descripció dels fets a conveniència del repressor té aquestes coses, que ningú que tingui una visió imparcial el creu i, a més a més, fa que traspuï una clara intencionalitat de persecució per motius polítics. I ja sabem, Suiza ho ha dit explícitament i els altres països de forma implícita, que la motivació política i/o ideològica exclou que l'extradició que sigui pugui ser atorgada.

És així que tot l'entramat polític, propagandístic i judicial que Espanya ha engegat per anihilar l'independentisme català, insistim, no només com a pràctica, sinó també com a ideologia, és versemblant que quedi fet miques. L'afany de revenja, l'ultramuntanisme, les concepcions sagrades de la realitat, el tancament en postures irreductibles, la negativa a dialogar de forma paritària, la negativa a solucionar els conflictes per vies democràtiques, vet aquí les causes que explicaran que Espanya pateixi un descrèdit internacional d'ample abast i una crisi institucional interna de conseqüències imprevisibles.

PS: Pels lectors interessats en constatar la persistència del franquisme en els mètodes repressors que avui fa servir el poder, és recomanable l'article de Joan B. Culla que du per títol "Tercer Año Triunfal" (diari Ara, exemplar del 26-III-2018). Culla és historiador i aporta una alta dosi de rigor quan estableix uns eloqüents paral·lelismes entre els temps de la dictadura i els actuals.



Compartir en Twitter
Compartir en Facebook


¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine