A Balears proliferen les previsions positives sobre l'evolució quantitativa de l'ocupació remunerada. Tant els pronòstics governamentals, com els privats ens auguren, per als mesos vinents, un considerable creixement de la població ocupada. Per constatar-ho n'hi ha prou amb donar un cop d'ull a les publicacions de conjuntura i estructura econòmica i laboral de la direcció general d'Ocupació i Economia del GOIB, o llegir l'últim informe del BBVA, en el qual es pronostica que "Balears crearà 36.000 ocupacions al llarg de 2018 i 2019". Però escassegen, i molt, les previsions sobre la recuperació de la qualitat de l'ocupació. Probablement, sense previsions de derogació de la legislació de la crisi-estafa en matèria laboral (especialment les reformes laborals de 2010 i de 2012), les previsions de reversió de la precarietat i la pobresa laboral siguin substancialment nul·les.
Amb tota seguretat, a bona part de l' establishment econòmic i polític no li interessa massa fer aquest tipus de previsions perquè, en cas de fer-les, haurien de reconèixer que, sense la derogació dels dispositius (principalment la reforma laboral de 2012) per a la devaluació salarial, la inestabilitat laboral, i l'absència d'equilibri en les relacions laborals, no hi haurà millora estructural de la qualitat de l'ocupació. Es podran fer intents parcials i ben positius per a la millora de l'ocupació remunerada, com, per exemple, la pujada salarial en un conveni col·lectiu tan important com el d'hostaleria de Balears. No obstant això, convé no oblidar que l'experiència i les estadístiques laborals i econòmiques ens indiquen clarament que les pujades formals de salaris no són un antídot eficaç contra la pobresa laboral, si no van acompanyades d'una reducció estructural de la temporalitat i precarietat laboral.
En aquest sentit, seria assenyat no ser, a casa nostra, excessivament optimistes. Per què? Doncs, almenys, per tres raons: l'any passat batérem el rècord de contractació de curta i molt curta durada, amb 114.288 contractes d'una durada inferior a un mes, dels quals 83.894 van tenir a durada d'1 a 5 dies. En segon lloc, perquè va haver-hi un altre rècord aconseguit durant 2017: el de població assalariada amb una antiguitat de menys d'un any a l'empresa o en el contracte. I en tercer lloc, cal matisar -i molt- la suposada millora d'ocupació indefinida, car sota aquesta rúbrica s'inclouen els "contractes per a emprenedors" que, recordi's, és aquella modalitat contractual, engegada i incentivada a la reforma laboral de 2012, amb un període de prova d'un any, durant el qual es viu en una radical inestabilitat i inseguretat laboral. Val a dir que, en els dos primers mesos de 2018, s'han registrat un total de 1.236 d'aquests contractes, un no menyspreable augment del 63% en relació al mateix període de l'any anterior.
Fer previsions sobre sobre la qualitat de l'ocupació és fonamental. I ho és perquè definir l'ocupació com una norma social homogènia, sense distinció pel que respecta a certs requisits (com l'estabilitat contractual, la suficiència retributiva, i la protecció sindical), és més que un error, és una decisió política. La societat té dret a conèixer si les previsions de millores macroeconòmiques aniran acompanyades de millores dels Índexs de Qualitat del Treball (IQTs). En aquest sentit, em sembla escaient recordar que, a l'inici de la "recuperació econòmica" -entre finals de 2013 i principis de 2014- Lazló Andor, que aleshores era comissari europeu d'ocupació, amb una molt infreqüent sinceritat, afirmà: "No podem dir que tenir un treball equival, necessàriament, a un estàndard de vida decent". Estem en la senda de la reversió d'aquesta situació? L'absència de anàlisis seriosos sobre previsions de millora de la qualitat de l'ocupació em fa sospitar que, malauradament, no hi estem en aquesta senda.
*Analista sociolaboral
