Un dels errors en què massa sovint queim, quan volem apostar amb massa presses i irracionalitat pel progrés, diguem-ho en general, és que pensam que tot d'una farem taula rasa del passat. Així pensen els partidaris d'un progrés casolà i curt de vista, els esnobs de la modernor, que, al cap i a la fi, només es fixen en la parença més externa i frívola d'aquesta. No hi ha dubte que les passes més fermes i assenyades dels avenços s'han fet quan s'ha aprofitat i s'han ben paït les ensenyances del passat. Més que res es veu aquesta dada en els afers culturals i artístics; les, diguem-ne, revolucions en aquests àmbits s'han fet quan els artistes que les han emprès estaven imbuïts i se sabien de cor tot el treball artístic, totes les tècniques i esforços, que havien fet els millors artistes del passat. A tall d'exemple, a tots ens ha caigut la cara de vergonya quan hem sentit dir adesiara, a l'espavilat de torn, que el seu fill d'uè seria capaç de parir els quadres d'en Miró, o quan el teenager descarat s'ufana de no agafar mai un diari de paper, atès que per estar ben informat li resobren els titulars que corren per la xarxa.
Bé que recordava el mestre Ferrater que era el passat la matèria en què fonamentava els poemes, i es mig enreia dels poetes jovençans frisosos d'omplir els poemes de «temes d'actualitat». De manera inevitable, i, més en les hores baixes, aquelles en què els ànims estan una mica decaiguts, feim la ullada cap enrere, potser per trobar explicacions i respostes, que mai no es trobem, a un present que no ens és favorable. Ja sabem que la nostàlgia és un recurs fàcil, sovint massa fàcil, per trobar una mica de consol; no ens agrada gaire, la veritat, el color i l'olor de la nostàlgia, malgrat que ens hi avenim, si no hi ha més remei. Per a això ens agrada imaginar-nos, més feliços que no ara, encara imberbes, la pelussa només apuntant, aperduats pel poble, trescant-lo de dalt abaix, entretenint-nos a jugar amb els amics, amb qualsevol fotesa, començant i mai no acabant mil i un partits de futbol, ordint qualque ingènua dolentia, robar ametlons, tocar baula, o maquinant somnis de futur, uns més tronats que els altres.
Aquests estones felices de minyons orats estaven pautades per una música reiterada i quotidiana, la de les campanes de l'església parroquial, que nosaltres, és clar, consideràvem la més bella i la més alta, amb la plaça que l'acollia, de tot Mallorca, i gairebé del món sencer. La nostra oïda s'havia acostumat a aquells sons greus i majestuosos, que compassaven el traüllar diari de la bona gent, amb els tocs puntuals dels quarts i les hores; i les tonades més específiques; sabíem distingir les campanades de mort, les de les festes colendes; i, qualque pic, les campanades que avisaven del perill, de qualque foc que s'havia declarat en els entorns. La figura respectada de l'escolà major era l'encarregat de fer anar els batalls, el maneig dels quals ensenyava als escolanets jovencells.
D'aquí a no-res, les campanes seran un objecte de la prehistòria, Per una banda, són un objecte que, amb els esquemes mentals d'ara, són cars i mals de mantenir, fins i tot s'ha perpetrat la cursileria d'electrificar-ne més d'una; i, per una altra, hi ha l'evidència d'una societat aviciada i capriciosa, que no vol tenir gota de paciència en res, de manera que hi ha hagut plets sonats pel renou de les campanes; a Palma mateix no fa gaires anys, i ara a Girona, on els clients d'un hotel proper a la catedral, n'han aconseguit reduir els sons i les freqüències, amb negociacions dures amb les autoritats competents. Ja no sabrem mai per a qui toquen les campanes.
