El concepte de precarietat és polièdric, i, en els àmbits acadèmics, socials, sindicals, i de l´activisme no hi ha unanimitat entorn de la seva extensió, i dels límits de la seva multidimensionalitat. Tanmateix, no és arriscat parlar de precarietat en els aspectes polítics-institucionals, socioculturals, econòmics i, per descomptat, laborals. Menys agosarat encara és afirmar que l´assignació de rols específics a dones i homes repercuteix diferencialment en la precarietat en totes les seves manifestacions. De fet, com el patriarcat assigna a les dones posicions de menor poder que als homes, les precarietats són més punyents per a elles, i, en alguns casos, hi ha precarietats completament feminitzades.
La lluita contra aquestes bretxes de gènere serà un dels assumptes cabdals de la commemoració i reivindicació del 8 de març de 2018, que, als actes i manifestacions habituals, incorpora la vaga feminista.
Permetin que comenti una d´aquestes manifestacions de la precarietat, que es dóna en l´anomenat mercat laboral, en el qual, per cert, es manifesten tantes bretxes de gènere que motiven, en bona part la convocatòria de la citada vaga feminista. Em limit a aquest àmbit per raons d´espai, però també per la seva inqüestionable rellevància. En paraules de Santiago Álvarez Cantalapiedra, en la presentació del número 140 de la revista PAPELES de relaciones ecosociales y cambio global, "quan el sustent, la identitat personal i el reconeixent aliè depenen en gran mesura de la relació salarial, el deteriorament laboral es tradueix de forma immediata en precarietat existencial i social". La precarietat laboral és tan intensa i transcendent (és l´antítesi de la seguretat i certesa en l´ocupació que sustentava l´original Estat del Benestar) que ha donat origen al concepte del precariat. El precariat femení és, diguem-ho així, doblement precari.
Arribats fins aquí, anem per feines: durant 2017 es van comentar suficientment els resultats de l´Enquesta de Població Activa (EPA), i es va discutir si, en l´evolució de la situació laboral, el fet important eren els aspectes quantitatius o els qualitatius, és a dir, si la cosa rellevant era si hi havia més població ocupada, o si aquesta població estava cada vegada més empobrida. Però poca atenció s´ha prestat a la fotografia laboral que ens deixà a Balears l´EPA de 2017 des d´una perspectiva de gènere. No perdem més temps i fem, si més no, una aproximació.
Vegem primer unes dades generals: un any més, es constata una important bretxa del 12% en la taxa d´activitat, és a dir un 70,16% dels homes de 16 o més anys estan ocupats, o disponibles i en condicions d´estar-ho, mentre que només un 58,14% de les dones està en aquesta situació. Pel que fa a la taxa d´ocupació, la bretxa és del 10,61% (61,46% els homes, 50,88% les dones). En aquest capítol de dades generals s´ha de dir que on no existeix pràcticament bretxa de gènere és en la taxa d´atur, que se situa en un 12,40% i 12,48%, respectivament, per a homes i dones. Val a dir que tot això succeeix en un context on la població inactiva continua sent majoritàriament femenina, i, molt important, i, on, de les persones inactives que declaren que ho són per dedicar-se a labors de la llar, un 38,1% són dones, i només un 9,6% homes. I finalment: la població femenina amb estudis superiors supera a la masculina en més d´un 8%. Permetin-me un incís: en aquest article, per raons d´espai i perquè consider que s´ha tractat suficientment en aquestes últimes setmanes, no analitzaré la bretxa salarial de gènere (recordin que els homes guanyen, com a mitjana, entorn d´un 16% més que les dones a Balears). Però no tinc dubtes que a casa nostra és molt aplicable una de les conclusions d´un recent estudi de l´Organització Internacional del Treball (OIT), segons la qual la bretxa salarial entre homes i dones seria d´un 2% a favor d´elles si es tingués en compte la formació i l´expertesa.
Vegem ara algunes dades concretes de precarietat laboral. 1.- La temporalitat a la població assalariada femenina és, amb un 27%, inferior a la dels homes, que s´estima en un 31,4%. Una bona notícia? Sí, però té la següent explicació: el percentatge d´assalariades en el sector públic és quasi un 6% superior al dels assalariats en aquest sector, i, encara que la temporalitat és alta (un 15,2%), és gairebé la meitat de la què es pateix al sector privat. 2.- El percentatge de població ocupada a temps parcial és per als homes d´un modest 6,8%, mentre que entre les dones arriba al 19,6%. Vet aquí la gran bretxa de gènere de la precarietat laboral. Cal recordar, endemés, que el treball a temps parcial és molt majoritàriament involuntari, i exerceix un paper determinant a l´hora de condicionar les rendes més baixes.
Amb tot plegat, convé recordar que el secretari general de les Nacions Unides, a propòsit del 8 de març d´enguany, escriu: "En el Dia Internacional de la Dona, hem de comprometre´ns a fer tot el possible per superar els prejudicis arrelats, recolzar la participació i l´activisme, i promoure la igualtat de gènere i l´apoderament de la dona". Segur que en el discurs oficial de l´ONU no es pretenia fer una crida a la vaga feminista, però les paraules d´António Guterres s´assemblen bastant a una convocatòria a la mobilització del precariat femení.
