Tal com, no fa gaires anys, es varen posar com a de moda els anomenats llibres d'autoajuda, un volt per llibreries diverses ens fa observar que hi són força abundants els llibres que, diguem-ho com els al·lots de secundària, tracten del «tema» del caminar. Atès que som caminadors de mena (els metges ho recomanen més fins i tot que altres activitats físiques més exigents, com córrer) n'hem adquirit algun. Es diria que una certa «filosofia del caminar» s'endevina com a remor de fons d'alguns d'aquests llibres.
Més que les idees, posades en oblit massa aviat, perquè hem estat sempre uns deixats, que ens queden dins el magí de les classes de filosofia de quan anàvem a l'institut, el que més recordam dels filòsofs de més anomenada són l'enfilall d'anècdotes i, presumptes, vivències, moltes dels quals no es poden donar per certes. Així d'un dels més brillants cap pensants de l'Occident, Aristòtil (de qui, dit sigui de passada, es va traduir no fa gaire al nostre parlar l' Ètica nicomaquea, un brutal tour de force intel·lectual de què no en som conscients), amb prou feines tenim assimilat, com es deia, una part minsa del seu arsenal teorètic, però sí que recordam, i molta gràcia que ens feia, allò del peripatetisme; la curolla de l'Estagirita d'engrescar els deixebles (ara, no ho aconsegueixen ni els ordinadors, ni les tauletes malavidosos, amb què manta pedagogs creuen que redreçaran el rumb erràtic dels estudiants del nostre temps) anant de passeig. Ensenyar caminant: tot un contrast amb la nostra trista realitat: curs rere curs, amorrats a un miserable pupitre hores i hores; amb el sol anhel que la tortura s'acabàs més aviat que de pressa i sortir al pati a prendre l'aire.
Caminar era, de fet, una de les nostra pràctiques diàries, com menjar, dormir o respirar. Vàrem créixer en un microcosmos petit i rural, encara premodern, i anar a peu arreu (que volia dir anar a comprar a la botiga que era a dos llongos de ca nostra, a l'escola, a jugar a cals amics, o a rondinejar per plaça, meam si hi clissàvem la mossa que ens agradava- que mai no seria nostra, però això són figues d'un altre paner). D'aquell costum llunyà no ens n'hem desavesat; sempre que podem, l'anar a peu és el nostre mitjà de transport preferit. Ens alegram, a més, que molts ciutadans, hagin adoptat com a exercici físic prioritari el caminar -les rutes del colesterol, que en diu un amic-, amb l'objectiu afegit de rebaixar els quilos de més
Per allò de les afinitats, d'altra banda, hem anat confegint, a estones perdudes, el que en diríem un cànon de caminadors, reals i de ficció, del qual, a tall d'exemple i per no cansar el lector, n'esmentarem dos membres il·lustres; el Fèlix de Ramon Llull, aquell trescador que va amunt i avall mirant de trobar sentit a les múltiples «meravelles» del món, tanmateix perplex i abatut per la més cruel «meravella» amb què es topa, que és que els humans han deixat de banda les ensenyances divines; i, en segon lloc, Robert Walser, el gran escriptor suís, exemple i enveja de caminadors, que, un dia qualsevol, emboirat per la bogeria, va emprendre una passejada de la qual no en va tornar mai més.
Diu que diu que s'ha descobert, amb aplicacions de mòbil que ressegueixen els passos que anam fent, que les dones caminen menys que no els mascles, per diversos motius (la seguretat o inseguretat dels entorns, la restricció de moviments que certes cultures imposen a la dona, els horaris laborals...). Sigui certa o no la dada, el que és segur és que els senders amb companyia femenina solen sempre ser d'allò més entretenguts i profitosos.
