Sortíem, un grupet d´amics, d´una representació d´una peça teatral titulada El crèdit, interpretada de manera excel·lent per un grup casolà. Del protagonista, un actor anomenat Marc Rigo, me´n recordaré molt de temps. Això era l´estiu passat al port de Felanitx.
Mentre caminàvem, no sé com diantre varen sortir a la conversa el tema de les dides i el de les cabres, i jo vaig dir que escriuria un article sobre la qüestió. Però ara no puc recordar com lligàvem els dos temes ni quin era el punt que debatíem.
Amb aquests papers tan banyats, el camí més racional seria deixar-ho córrer, però ara, cada vegada que me trob amb un dels participants de la conversa, em reclama la publicació de l´article. Per satisfer-lo, envestiré a l´assumpte i veurem què en sortirà.
Aquests darrers anys, la lactància materna s´ha revalorada. Una dona que se´n mostrava partidària al·legava raons pràctiques. No has de preparar el viveró, deia, perquè sempre el tens a punt, a qualsevol lloc i a tothora. Hi deu haver altres arguments de més pes com ara que és la més saludable per a l´infant, que se cria més sà i amb més defenses.
? Si retrocedim al temps en què no existia la lactància artificial, si la mare de l´infant no el podia o no el volia criar, la manera més habitual de substituir-la era cercar una dida, és a dir, una dona disponible per a alletar, que subvenia a aquella funció. El període de lactància d´aleshores era llarg, i les dides mateixes, potser interessadament, ja procuraven perllongar-lo. D´aquella situació, se creava un vincle entre la dida, el ninet alletat, i de retop la família biològica d´aquest, que podia arribar a esser molt íntim i la dida passava a tenir una consideració com de parenta de prop. La figura de la dida se va fer present en la literatura: la primera que em ve al cap és la de Romeo i Julieta, de William Shakespeare. Entre nosaltres, té un prestigi excels la del conte d´En Salvador Galmés titulat precisament La dida, amb una de protagonista. A mi, i que no s´enfadin els crítics, aquest conte no m´agrada gaire, perquè té un final tan extremat que em resulta inversemblant. L´autor és propens a les situacions límit, com ho solen esser els tocats de naturalisme. Preferesc la seva novel·leta Flor de card, molt creïble, per desgràcia, i ho dic perquè mostra la situació social de Mallorca creada per l´absurda guerra de Cuba, que va produir una mala fi de víctimes, directes i col·laterals.
Per narracions escoltades a ca-nostra, tenc una idea elevada de les dides, potser injustificada; però la meva mare em parlava d´una dida, una dona analfabeta que, per conservar el fill de llet, va arribar a l´extrem de fer un viatge ella tota sola a Barcelona. Em sap molt de greu no haver-ne pres nota dels detalls quan era hora. Ara en podria treure un bon conte (bo dins els límits de la meva capacitat, ben entès). Si aconseguia lligar un parell de caps i aprofitant dades d´una altra història real, n´escriuria un que titularia El didot i seria un contrapès al d´En Galmés, salvant les distàncies.
Però ara direu: i les cabres, què hi pinten, en tot això? M´explic: a l´època anterior a la lactància artificial, en temps de les dides, podia donar-se el cas que els pares d´un infant no se´n poguessin procurar una d´humana. Aleshores el pujaven amb llet d´animal irracional. Miraven que la llet fos sempre de la mateixa procedència. Els proveïdors, per consideració a la criatura, ho facilitaven. També ocorria (i ara arribam a les cabres) que la família s´hagués de servir d´una, potser pròpia, sempre la mateixa. Sembla que l´infant pujava bé, almenys des del punt de vista somàtic; ara, no sé si haver tengut una cabra per dida tenia repercussions en el seu comportament llavors quan era un home crescut.
Nota bibliogràfica:
Trobareu el conte ´La dida´ al volumet Novel·letes rurals de Salvador Galmés, dins la col·lecció "Les Illes d´Or", nº. 52. Flor de card n´és el nº. 36.
*Filòleg
