Teatre Trampa, 5 de desembre de 2017. La sala del carrer Caro de Palma es va omplint de mica en mica per donar acollida al públic assistent a una nova sessió de teatre d'improvisació. Sobre la petita estrada, mitja dotzena d'actors novells es disposen a interpretar alguns dels papers que el públic, a petició d'un dels coordinadors del muntatge, ha adjudicat a tots i cadascun dels joves que avui surten a escena: torero, batle, carter, capellà, taxidermista...
Comença l'espectacle i, a dir ver, tots se'n surten prou bé. Tímids al principi, poc a poc van fent seu el rol que els ha tocat en sort. Alguns opten per la gesticulació, altres pel diàleg picant i provocador, uns tercers per la subtilesa i el suggeriment... Es produeixen divertides situacions, escenes esbojarrades i hilarants, moments d'incertesa inherents al propi concepte de la improvisació teatral. Entre tots, però, n'hi ha un d'especial: amb prou feines articula un diàleg o una frase ocurrent, hi ha una notable tensió en els músculs facials quan tracta de parlar, retura però torna a reprendre el guió amb més força si cal... El públic s'adona que es algú diferent, una d'aquestes persones a les quals la paràlisi cerebral li jugà una mala passada en algun moment de la seva existència; no obstant això interpreta el seu paper com un vertader tità, desafiant les convencions i esmicolant la por escènica com qui trenca el més opac i impenetrable dels vidres. Punto!, crida'm a l'uníson els que sabem de la fèrria voluntat de J.C., premiant així el que a simple vista sembla un repte impossible d'assolir.
Però per a J.C., com per a tantes persones que conviuen amb algun tipus de discapacitat, no hi ha més límits que aquells que imposen les etiquetes i el conformisme estèrils. Perquè, tot i els obstacles i els nombrosos prejudicis que encara ara han d'afrontar, lluiten, treballen, estimen, s'afanyen per dur a terme una vida normal. Per aquest i molts altres motius estimam la gent com J.C.: pel seu coratge, per la seva tenacitat, per haver esborrat el mot "impossible" del seu particular diccionari d'incerteses. Cal llevar-se el capell davant la seva actitud, saludar la seva força de voluntat i la seva iniciativa com un estel de Nadal d'aquests que de tant en tant passen per davant els nostres ulls i ens meravellen, simplement perquè aporten llum i engrandeixen allò que d'humà i solidari encara resta en nosaltres.
La funció arriba a la seva fi. Els actors saluden a l'uníson i agraeixen el suport del públic, entre els acudits i les bromes dels professors que els han ensinistrat. J.C. no és una excepció, ben al contrari: balla i gesticula com els seus companys, conscient que ha superat una nova prova i que, ben segur, no serà la darrera. Tot plegat participa d'aquesta estranya màgia que té el Nadal, on encara és possible trobar espurnes de llum entre el fosc decorat en què sovint la vida s'entesta a sortir a rotlo.
Bones festes i Molts d'Anys!
