No existeixen els absoluts, existeixen els contrastos. Tot i que les ments binàries renegarien d'un principi com aquest, la realitat és que fa milers d'anys que els polítics, malgrat els maniqueismes amb què enganyen al poble innocent, l'apliquen a diari. A Mallorca, per exemple, ningú abans l'havia aplicat amb tanta mestria com Francina Armengol durant aquesta legislatura. Ni que sigui per una vegada, sembla que l'equip d'assessors, comunicadors i tuitaires que els ciutadans de Balears li tenim posat a sou s'ha guanyat tot el que cobra. A la vista dels esdeveniments, la directriu que li donà aquest "Equipo A" no pogué ser altra que el savi "fer com si no fer res".
A principi de legislatura, quan es va haver esbravat l'alegria de la conga i les derogacions dels despropòsits de Bauzá, les estirades entre els socis de govern i els primers sainets de Podem presagiaven que seria impossible que Francina Armengol en sortís immaculada. Passats més de dos anys però, sembla com si, de manera quasi miraculosa, hagués aconseguit levitar sense despentinar-se per damunt les ganivetades i les esquitxades dels seus socis.
El cas és que, mentre el vicepresident del Govern feia paelles a Punta Cana, Francina Armengol seguia fent com si no fer res i, al Parlament, el seu partit votava amb el PP una esmena per a afavorir les pulsions immobiliàries del Senyor d'Eivissa. Tal com demostra la història recent, que PP i PSOE s'avenguin a votar alguna cosa -la que sigui- ja la fa altament sospitosa, però si, a més, la votació afecta temes tan sensibles com la gestió del territori, la sospita hauria d'assolir el nivell d'alerta nuclear. Més i Podem, entretinguts com estan en temes molt més transcendents per al futur de la humanitat, sembla que encara no han entès que els seus votants els donaren la confiança justament perquè evitessin votacions com aquesta.
La primera lliçó que sol aprendre un individu quan arriba al poder és que es poden delegar funcions però mai responsabilitats. Biel Barceló va demostrar esser un gran delegador de funcions, el problema és que, quan aquest diari va destapar el cas dels contractes, va pensar que també podia delegar tota la responsabilitat. El seu partit va donar per bona aquella enganyifa i va acabar lligant el seu destí al del seu líder. Quan fa unes setmanes va esclatar el cas Carbonell, de cara a la supervivència del partit, el més intel·ligent hauria estat aprofitar l'aplicació de l'article 155 a Catalunya per sortir del Govern. Però aquest sacrifici, és clar, hauria exigit dosis elevades d'humilitat.
L'essència de la mallorquinitat es resumeix en el següent axioma: quan la cosa s'embruta, el millor que hom pot fer és fer-se el mort. Durant aquesta legislatura, Francina Armengol, tot i pertànyer a un partit espanyolista, ha demostrat estar més arrelada a aquesta terra que no pas el sobiranista Barceló. I és que, en definitiva, l'error més greu que va cometre Barceló va ser creure que podia aplicar la propietat commutativa a l'axioma esmentat. És a dir, que podia estar mort, però seguir actuant com si la cosa no s'hagués embrutat. A hores d'ara, els nefasts resultats d'aquell error ja només els podria empitjorar una "okupació" de l'escó a l'estil Huertas o Seijas.
El principal mèrit de Més durant la passada legislatura va consistir en crear una marca amb una voluntat realment transversal. Després de les eleccions, semblava que el vell PSM de mestres i capellans a la fi havia aconseguit atreure nous sectors de votants. Per això, que ara l'única solució proposada sigui la d'arrossegar els peus al costat del PSIB durant un any i mig, no sembla la millor manera de regenerar les expectatives defraudades entre aquells nous votants. Si, endemés, es desferma una guerra interna entre Iniciativa i PSM, la crisi pot acabar essent letal.
En qualsevol cas, el darrer entremès que ens ha oferit la política balear recorda terriblement la pel·lícula que l'any 1961 protagonitzaren Charlton Heston i Sophia Loren en els papers de Rodrigo Díaz i Jimena. En l'escena final, Sophia Loren, dreta al capdamunt de la murada del castell de Peníscola, observa com el cadàver d'El Cid avança contra les tropes enemigues a lloms de Bavieca fins a fer-les fugir atemorides. En aquests dies fúnebres, és inevitable imaginar la presidenta Armengol prefigurant des del balcó del Consolat la batalla que el seu vicepresident li farà guanyar després de mort. L'únic que potser no havia previst era que el seu Cid es morís amb tanta antelació a la batalla. No és anecdòtic que Armengol no hagi pressionat Barceló perquè dimitís en cap dels casos destapats anteriorment. En el fons, quan falta encara un any i mig per a les eleccions, la presidenta sap que, a partir d'ara, serà ella qui estarà en la primera línia de foc i que el contrast perdrà l'efecte. Ja no en tendrà prou amb fer com si no fer res, però almenys, el seu "Equipo A" potser pugui començar a descansar.
