De l'estroncament del procés català vers la independència, se n'haurien de treure conclusions valuoses. Amb dos objectius primordials: en primer lloc, per aprendre de les errades comeses i evitar-ne la reiteració; en segon lloc, per dissenyar una nova estratègia guanyadora a partir, precisament, de la constatació, sembla que per sorpresa, de la força descomunal de l'adversari i de la seva desinhibició a l'hora de fer-la servir. Tanmateix, es faci l'autocrítica que es faci,convindria servar una memòria llarga de les fites aconseguides pel poble català en els darrers anys. En un lloc destacat hi serà la proclamació de la independència pel Parlament de Catalunya el passat 27 d'octubre. Per això i per tantes mobilitzacions reeixides en pro de la llibertat, Catalunya no recomençarà pas des de zero malgrat l'innoble assalt d'Espanya a les seves institucions.
L'autogovern català ha estat anihilat amb el groller argument de l'article 155 de la Constitució. Es llegeixi com es llegeixi el malaurat article -i l'han llegit molts conspicus catedràtics de dret constitucional de forma coincident- en absolut permetria dissoldre el Parlament, cessar el Govern i engegar la ràtzia repressora engegada en contra de tot allò que fes tuf d'independentisme. Tanmateix, que l'article no permetés actuar de la manera en què s'ha actuat, que estigués pensat per a unes altres finalitats i per posar remei a unes altres situacions, ha estat i és una qüestió insignificant perquè l'Estat senzillament ha fet allò que volia fer. I vet aquí una primera lliçó de tot plegat: el poder de l'Estat no té límits quan es tracta de vetllar per la integritat territorial d'Espanya (que alguns qualifiquen gràficament de sagrada). Per tant, davant la ingenuïtat del pensament independentista que no preveia la furibunda reacció desfermada des de Madrid, la realitat més crua i més lesiva mai imaginada s'ha imposat. Aquesta ingenuïtat, potser, estava emparada amb la ignorància de la història de les relacions Catalunya/Espanya dels darrers tres-cents anys,en què la recurrent repressió virulenta sobre Catalunya ha estat una constant al llarg dels segles. Convindria prendre nota que el panorama és, si fa no fa, el mateix.
Una conseqüència afegida de tot plegat és la vulneració de drets fonamentals com el d'expressió, d'informació i el de la llibertat ideològica o de pensament. Per posar-ne només un exemple, Catalunya Ràdio i TV3, els mitjans audiovisuals públics catalans, estan sent objecte d'una implacable persecució perquè constitueixen una molesta excepció per a la difusió dels discurs oficial unívoc que es vol imposar arreu. Amb els professionals amenaçats un dia i un altre -Mònica Terribas en pot donar raons a bastament- senzillament perquè no diuen allò que convé o perquè no emfatitzen allò que s'hauria d'emfatitzar, les accions per fer emmudir les veus díscoles van des de l'escanyament financer fins a l'advertiment de cessament de les emissions. Una altra mostra, doncs, del poder il·limitat que l'Estat s'arroga, ara per decidir sobre el contingut dels missatges que es poden dirigir a la ciutadania.
La cosa ha arribat a extrems de la màxima crueltat amb l'empresonament dels activistes Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i de vuit membres del govern català. La resta són a l'exili, a Bèlgica, allunyats a la força del seu país sota l'amenaça de ser empresonats. I tots els integrants de la mesa del Parlament també estan encausats i en llibertat sota fiança. El discurs oficial ha vedat dir que són presos polítics (Franco també deia que a Espanya no n'hi havia, de presos polítics, i afirmava, just com ara, que es tractava de delinqüents) o exiliats, però les evidències són unes altres. En tots els casos, es tracta de persones que han perdut la llibertat o han hagut d'exiliar-se a conseqüència de les seves idees polítiques. Es tracta, al cap i a la fi, de persones que han volgut aplicar el mandat rebut del Parlament de Catalunya. El mal, així doncs, consistiria a ser conseqüent amb el propi pensament, en el qual, en tots els casos, no hi havia lloc per a cap tipus de violència. Ni en el pensament ni en l'acció.
La successió dels actes repressius descrits -la supressió de l'autogovern, l'empresonament i la persecució dels dirigents cívics i polítics, la limitació de la llibertat d'expressió i ideològica...- i la previsible persistència en el temps més enllà del 21 de desembre, tracen un panorama certament desolador. Segurament per un pòsit autoritari ben arrelat que ve del franquisme i d'abans del franquisme i que les classes dirigents no han abandonat mai, segurament perquè la tan lloada transició no volgué o no pogué trencar amb el passat, Espanya és avui un Estat que només és democràtic en aparença. Els ciutadans voten cada tant, això sí; s'elegeixen parlaments, això també; però el poder polític, entrellaçat amb una administració viciada que decideix de fet i que és hereva de si mateixa des de temps immemorial, s'exerceix de forma autòcrata. Aquesta és la clau: una democràcia formal que permet, facilita o du a terme l'exercici del poder de manera estructuralment autoritària.
La pregunta és com s'aconsegueix arribar al punt de subtilesa en què allò que és -la realitat material- i allò que sembla tendeixen a confondre's. La resposta és certament complexa, però es podia tractar de sintetitzar en una sola paraula: control. En efecte, fent servir instruments diversos, l'Estat espanyol i els estaments de poder real que en fan part, de l'Estat, controlen la immensa majoria d'expressions públiques. D'aquesta manera es vol aconseguir que res ni ningú no pugui qüestionar bé la supremacia de l'Estat, bé la seva pervivència en el mateix mode actual. Una bona mostra la representa el control sobre els grans mitjans de comunicació espanyols que emeten un discurs absolutament unívoc que difon als quatre vents les consignes oficials que convenen al sistema (com són,ara i aquí: Catalunya no és qui per decidir son futur col·lectiu i és inimaginable que ho pugui fer mai, etcètera). Fet i fet: control sistèmic sobre tot. Més o menys, amb matisos, diríem que vivim sota un Estat totalitari i/o amb tendència creixent a esdevenir-hi.
Finalment, l'assumpció de la legalitat espanyola equival a endinsar-se en un carreró que no passa. És un parany que cal evitar. Per això, és imprescindible saber distingir entre legalitat i legitimitat. La legalitat fa referència a la lletra de la llei, i la llei ens diu des del poder allò que es pot fer i allò que no es pot fer. La legitimitat és una altra cosa. La legitimitat toca la moral, el sentiment de justícia i l'ètica de les decisions. Per això es pot afirmar i s'afirma el dret a desobeir legítimament les lleis injustes. I és injusta qualsevol llei que impedeixi l'expressió democràtica de la voluntat de la ciutadania. Vegem que la correlació de forces entre Espanya i Catalunya, tan i tan desigual, fa impensable pretendre un canvi favorable a les aspiracions catalanes perquè Catalunya serà sempre una minoria en el Parlament de Madrid. I com que les minories reben un tracte equivalent a la desconsideració més pregona, no queda altra sortida que desobeir les lleis que t'impedeixen l'exercici de la llibertat. Per tant, desobeir col·lectivament una llei injusta no és només legítim, sinó també una expressió eloqüentment democràtica.
