Encara que no surti a les enquestes que periòdicament es fan als ciutadans, les violències masclistes són, i ho vull dir sense embuts, el problema principal que patim com a societat. Parlam d´un fracàs col·lectiu, que ho és, encara més, perquè no ho assumim com a tal.
Les estadístiques, sempre fredes i sobretot quan parlam de violències masclistes, ho posen de manifest. L'any 2016, les Illes Balears vàrem encapçalar el trist rànquing de denúncies a tot l'Estat. I no basta amb intentar justificar-ho dient que si hi ha més denúncies és perquè hi ha més dones que han perdut la por a plantar cara o perquè hi ha més conscienciació social. El cas és que 5.193 dones d'aquestes illes varen presentar 5.268 denúncies. Ho podem mirar com vulguem, però aquestes xifres són escandaloses, i això que no recullen els milers de casos de violència silenciosa que mai sortiran a la llum. Hem d´assumir aquesta tragèdia amb tota la seva magnitud.
Com a presidenta del Govern, però sobretot com a ciutadana, no em quedaré de braços plegats. Ni puc ni vull fer-ho. Des del primer moment, ha estat la meva prioritat liderar la lluita contra aquesta xacra.
El dijous passat vaig voler conèixer de primera mà la realitat d´un grup de dones que han estat víctimes de violència masclista. Volia que em diguessin què és el que no estam fent bé, què podem millorar. Amb aquest propòsit, em vaig reunir a la seu de l´Ibdona amb onze dones víctimes de violència física, psicològica i sexual. Totes elles amb una vida que estarà marcada per sempre. Totes elles maltractades també pel sistema. Però, totes elles, amb coratge, convençudes que un dia podran tornar a començar de zero.
Conèixer la seva història vital m´ha fet ser molt més conscient que hem de fer més en contra d´aquesta injustícia. No feim prou i, en moltes ocasions, no ho feim prou bé. Elles no només se saben víctimes dels seus maltractadors, sinó que, en molts casos, se senten ostatges de la seva fragilitat econòmica: d´una falta de recursos que, en massa ocasions, també els impedeix defensar amb garanties la custòdia dels seus fills. Elles no només han patit la violència dels cops, també denuncien els cops rebuts on menys ho hauríem d´esperar: en una societat i en unes administracions que haurien de vetlar per la seva protecció i recuperació i que, moltes vegades, les culpabilitzen, les deshumanitzen, menyspreen el seu patiment i dubten del seu testimoni.
Perquè, no ens enganem, el masclisme ho impregna tot. És en el drama d´algunes llars, però també en la nostra vida quotidiana. Està present en un entorn laboral que discrimina les dones, en cercles socials en què es frivolitza sobre el cos femení; en estereotips culturals que massa vegades deixen per a la dona un paper ornamental; en estructures que exclouen les dones dels nivells de decisió.
El Govern que presidesc vol canviar tot això. I, per fer-ho, no només hem de perfeccionar protocols o millorar la formació de professionals. No basta amb aprovar una Llei d´igualtat, posar en marxa el Pacte Social contra les Violències Masclistes, instaurar la figura del coeducador en els centres educatius, conscienciar contra una violència que se segueix replicant entre els joves o garantir que totes les dones víctimes de violència masclista puguin tenir un contracte laboral i més possibilitats d´accedir a un pis de lloguer social. És necessària una reforma d´arrel, ambiciosa, que ens impliqui a tots i totes sense excepció.
Contra les violències masclistes es lluita des dels mitjans de comunicació, des de totes les organitzacions de la societat civil, des de les institucions i, sobretot, des de cadascú de nosaltres. No ens podem permetre mirar cap a un altre costat. Jo no ho faré. No descansaré fins que junts assolim l´única meta a l´alçada de les nostres conviccions: una societat igualitària on no hi hagi cabuda per a les violències masclistes.
*Presidenta del Govern de les Illes Balears
