Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sense fum, gairebé, diví

No fa gaires anys, les limitacions de fumar, en general, i de fer-ho en indrets públics, en particular, va ser un dels temes estrella una temporada llarga; no hi havia dia en què, tant en els mitjans de comunicació com en les converses ordinàries, no fes acte de presència. Poc es posava en qüestió que el setge al tabac tenia un vessant positiu; com no es cansen de repetir els metges, fumar és un hàbit d'allò més nociu, una de les causes indiscutibles d'alguns càncers, i de qualque altre malaltia. Si ens volem estalviar greus danys per a la nostra salut i ser uns ciutadans responsables (amb el nostre gest es podria aconseguir, fins i tot, que s'estalviassin uns quants calerons en els pressuposts de sanitat) allò que havíem de fer sense repensar-nos-hi dues vegades era deixar de fumar.

Passat el temps, la guerra del fum està morta i enterrada. Pareix, com ens indiquen estatístiques que adesiara es publiquen, que el consum de tabac ha davallat, encara que no en els percentatges que caldrien, i que els fumadors han acceptat les normatives que regulen els espais en què és permès fumar. No s'han acomplert les malvestats que alguns defensors dels fumadors (si es fes un repàs a les hemeroteques, exercici sempre recomanable, es podria comprovar que, posem per cas, escriptors de prestigi i de qualitat varen etzibar un arsenal de desbarats que fan més per ser dites pel més beneit del poble) varen preveure que passarien; alhora es varen alçar veus estridents de propietaris de bars i restaurants anunciant que, entre les reformes als locals que haurien de fer i la pèrdua de clients, haurien de passar el biuló i vegetarien dins la ruïna. Sé cert que els negocis no han patit cap daltabaix ni, tampoc, no han perdut cap gran quantitat de clientela; potser n'han guanyada i tot. En alguns països dels dits europeus es va arribar a negar atenció sanitària als ciutadans de què se'n tenia constància que eren fumadors.

El debat es va dur, també, en uns àmbits de caire més moral. Hi havia qui predicava que les limitacions als fumadors eren un greu atemptat a les llibertats individuals, una intromissió intolerable en la intimitat dels ciutadans. Com si es volgués fer un mena d' apartheid entre els ciutadans exemplars no fumadors i les ovelles negres de la tribu, aquests essers estranys que tenen el plaer d'exhalar fum. Esbandida l'encalentida de la brega, tenim la certesa que els fumadors de tota la vida han continuat fumant amb la mateixa intensitat del dia en què varen encendre la primera cigarreta, amb qualque impediment espacial, això sí, a què no els deu haver costat gaire acostumar-s'hi. Dit sigui de passada, i des d'una posició de no fumador, mai no hem posat pegues a tenir fumadors al nostre entorn, ni tampoc el fum del tabac mai no ens ha estat cap molèstia, sobretot si és de pipa, l'olor del qual, com el del bon cafè, és un dels més distingits que es poden olorar.

Una de les preguntes òbvies, davant de situacions com la que aquí es tracta, que els més curtets ens feim és per què se'n ven, de manera legal, de tabac, i d'alcohol, si tant perjudicials són. Fent gala d'una coherència envejable, des del primer de gener de l'any que ve, al Vaticà estarà vedada la venda de tabac; per descomptat, la fàbrica que en produïa, de que n'és propietari, inaugurada pel Papa Pius IX, deixarà també de funcionar. El Papa Francesc ha pres la decisió emparant-se en l'ètica i en la salut. També és cert que podria disposar d'idèntic zel a l'hora de dirimir afers més sòlids que no el fum.

Compartir el artículo

stats