Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Míster evasió

Evasió. Durant els anys posteriors a la crisi de 2008, els líders polítics i econòmics de les principals potències mundials simularen actes públics de contrició on es flagel·laven al crit de "hem viscut per damunt les nostres possibilitats". No va quedar mai prou clar quin transvasament de culpa ocultava aquell "hem", però el lema triomfà a nivell mundial. A Espanya, sense anar més lluny, el feu servir el socialista José Blanco, els populars Alberto Fabra i Mariano Rajoy o el fabricant d'aperitius Vicente Villagrà. L'any 2010, Villagrà va assegurar que la desmesura havia estat exactament d'un 30% i l'any 2012, en una ostentació de coherència contra els excessos, aprofità l'amnistia fiscal promoguda per Cristóbal Montoro per legalitzar 11,2 milions d'euros que tenia a Suïssa.

El mateix Tribunal Constitucional que el PP ha convertit en poc menys que l'Oracle de Delfos, el passat mes de juny va declarar inconstitucional aquella amnistia. La sentència afirmava que havia suposat "la abdicación del Estado ante su obligación de hacer efectivo el deber de todos de concurrir al sostenimiento de los gastos públicos". Hisenda va calcular que s'hi havien acollit al voltant de 30.000 persones, entre les quals hi havia antics càrrecs públics i diversos investigats per la justícia. Avui, la poca entitat que, en comparació a altres països, tenen els personatges que han estat relacionats fins ara amb els Paradise papers fa pensar que, o bé a Espanya no s'evadeix, o bé l'amnistia de Montoro va servir per retornar les ovelles evasives al camí de la virtut. Aquí paz y después gloria.

Elusió. Al capdavall, els llistats de celebrities d'aquesta nova filtració massiva no són més que la dimensió folklòrica del problema. El bessó de l'escàndol, en realitat, no es troba en els noms propis, sinó en els de les societats mercantils implicades, en els seus entramats i, sobretot, en la connivència dels estats i dels òrgans rectors de l´economia mundial que ha deixat al descobert.

Europa, que té una política comunitària de salut pública, d'agricultura o, fins i tot, d'etiquetatge dels aliments, tolera, en canvi, que els estats que la conformen entrin en competicions de rebaixes tributàries o, fins i tot, que es converteixin de facto en paradisos fiscals. No debades, la llibertat d'empresa està consagrada a la carta de drets fonamentals de la Unió. També ho està la prohibició de les expulsions col·lectives, però sembla que aquest no és un dret tan rendible.

En el fons, els Paradise papers són la constatació d'una derrota col·lectiva. Mentre milions de ciutadans anònims han estat patint les conseqüències i pagant els costos de la crisi, les grans corporacions transnacionals s'han constituït en el vertader nou ordre mundial; en un poder supraestatal capaç de determinar les decisions de governs democràticament elegits. Així ha estat com la política, que consisteix en l´art de fer legal allò que fins ahir no ho era, ha besat l'anell del seu nou senyor i li ha adaptat la llei perquè el que fins ahir era evasió, avui sigui només elusió; que no és santa, però fa sensació de santedat, com digué Blai Bonet sobre l'encens.

Elisió. Com en una oració on el subjecte no està explicitat a nivell gràfic ni a nivell fonètic, avui el subjecte de la sobirania popular és un subjecte elidit. El vot democràtic es sosté més per la inèrcia de la tradició, que no pas per la convicció del ciutadà de ser dipositari d'una part alíquota de la sobirania nacional. Davant això, la temptació és la de tornar a la seguretat del castell i la murada, un darrer intent d'apropiar-se de nou de l'àmbit de decisió.

La transició de l'estat-nació a l'empresa-nació, però, ja ha entrat en una fase irreversible. Potser es mantindran els governs, els parlaments i els poders sobirans, sí, però com una mera carcassa retòrica. Potser es toleraran algunes revolucions per a mantenir viva la fe en el canvi, però seran les grans empreses les que marcaran les directrius polítiques als estats, tot consumant la usurpació de la sobirania. La nul·la capacitat que mostren governs de tot el món per regular la mal anomenada "economia col·laborativa" és només un aperitiu de l'adveniment final d'aquestes noves empreses-nació.

En l'incert nou paradigma que està per venir, potser algun dia, d'aquí a molts anys, algú dirà "hem governat per damunt de les nostres possibilitats". Però, aleshores, el subjecte elidit "nosaltres", per a la majoria de ciutadans, ja serà només un "ells". Vist en perspectiva, i amb els Paradise Papers en mà, sembla evident que l'any 2008 hauríem hagut de tenir més present l'escena de Míster Evasió (Blai Bonet, 1969) on el protagonista discuteix amb el seu pare després de confessar-li que ha suspès per cinquena vegada enginyeria. El pare li retreu: "-Em costes quaranta mil pessetes cada any. Això és el que has de sentir. Costes més tu que tots plegats". El fill li respon: "El mal és, pare, que no et puc dir el que em costes tu a mi".

Compartir el artículo

stats