A les sepultures romanes la inscripció de la llosa comença amb l'abreviatura D.O.M., o sigui, "al Déu òptim i màxim". Déu sempre ha estat difícil de qualificar; tots els intents de fer-ho són aproximacions fallides que mostren més la desemblança o inexactitud que l'adequació. Per això l'ús dels superlatius com també dels negatius, com infinit, immortal, etc.

Amb tota raó atribuïm a Déu predicats que indiquen grandesa, potència, santedat, excelsitud, altura, etc., perquè així es mostra la seva diferència amb nosaltres, que som finits, febles, indigents, petits, diferència que experimentam precisament i sobretot davant Ell.

Sense llevar gens de legitimitat i plausibilitat a aquest discurs sobre Déu, val la pena mostrar la seva limitació. Primer de tot per la inadequació d'arrel de tot llenguatge sobre Déu. Però, en segon lloc, per noves experiències que posen en relleu noves significacions.

Entre aquestes noves experiències destaquen les que presenta la història de la revelació bíblica. En efecte, aquesta història, tot i que mantingui de manera nítida l'afirmació de la radical transcendència de Déu, el presenta amb la mateixa radicalitat com un Déu pròxim, un Déu que és i obra en la història humana, que es fa present en els esdeveniments personals i del poble i hi intervé. El Déu òptim i màxim, tal com el qualificaran els romans, es fa concret en situacions de necessitat, de sofriment o d'alliberament humà.

Aquesta aproximació al ser humà i la seva vida es fa absoluta en l'Encarnació del Fill de Déu en un home concret: Jesús de Natzaret. En ell Déu deixa el seu rang diví, es fa home i assumeix el rang humà més baix, esclau, i mor no una mort qualsevol, sinó la més ignominiosa, la de la Creu (Fl 2,6-11). És l'aproximació suprema a l'home de posició més baixa: esclau i ajusticiat en el càstig més horrible.

Aquestes noves experiències de la nostra història han suposat un capgirament de valors. Així, la dignitat que en el món romà era un atribut dels d'alt rang social, es converteix en la caracterització de tot ser humà pel sol fet de ser tal. En la percepció de la dignitat mateixa es nota un esllavissament cap a exemplificacions molt diferents. La dignitat ja no es percep en les grans figures socials, la beautifull people o la jet society; aquestes més tost fan fàstic, embafen, especialment si presumeixen i fan ostentació. La dignitat humana, és a dir, aquella que es té pel sol fet ser un ser humà, es fa present amb tota nitidesa en el pobre, el desvalgut. Com que aquells no necessiten fer valer la seva dignitat, aquesta s'ha convertit en la reclamació dels més febles. I sempre que descobrim noves pobreses o noves humiliacions, se'ns fan presents nous espais que reclamen dignitat.

També la transcendència, en sentit religiós, el seu sentit més propi i nítid, se'ns fa present en el pobre. El pobre és aquest altre que ens treu del nostre egocentrisme i ens situa en l'àmbit de l'alteritat, el mateix àmbit de Déu. El totalment Altre té el seu lloc més propi en l'altre, en el diferent, en el menysvalorat i menyspreat.

Fa temps que la fe cristiana va avançant ben decididament per aquest camí. Només per esmentar els dos grans fars de l'Església Catòlica de finals del segle XIX i principis del XX, precisament quan l'ateisme comença a fer-se visible socialment en la cultura europea, sorgeixen Santa Teresa de l'Infant Jesús i el beat Carles de Foucauld, que senyalen un camí ben concret, el de la proximitat amb els marginats de la terra, en una vida senzilla com la seva, el de ser en mig d'ells una presència amiga, compartint amb ells i sense més pretensió d'esser bons amics d'ells.

Aquests que es poden qualificar de grans fars, no són personatges aïllats, basti pensar en Antoine Chevrier, Mons. Romero, Mare Teresa de Calcuta i tants de servidors dels pobres.

Pierre Claverie (1938-1996), un frare domínic, que fou bisbe d'Oran (Argèlia), anomenat "el bisbe dels musulmans" per les seves bones relacions i que intentà de moltes maneres un vertader diàleg amb ells, i per això mateix fou assassinat en una emboscada pels intransigents, el mateix any que els monjos de Tibhirine, tan ben presentats a la pel·lícula "De Dioses y hombres". Doncs d'aquest frare-bisbe es compta que després de trobades amb musulmans, on s'havia compartit la paraula i la pregària al Déu gran i misericordiós, quan era a casa i pensava en el que havia estat la trobada, a vegades comentava, "sí, Déu és gran, però s'ha fet petit". D'aquesta manera senzilla expressava el que ens uneix amb els musulmans i el que ens separa.

Potser algú es pregunti ¿per què ajuntar dues qüestions tan diferents com són la qüestió de la dignitat humana i la fe en Déu? Per dues raons: perquè la idea de Déu és en el fons de moltes altres idees, valors i comportaments, és inspiradora i té valor normatiu. La segona, més concreta, perquè la vinculació entre la fe en Déu i la dignitat humana és tan estreta, que ambdues es recolzen i fonamenten mútuament, de manera que quan es perd una fàcilment també es perd l'altra o desapareix de la vida i d'això el segle XX ens n'ha donat més de dos exemples, com són les grans catàstrofes: el nazisme, els gulag, la revolució cultural, genocidis, el colonialisme, repressions, opressions i explotacions de tota casta.

*Catedràtic emèrit de Filosofia