"La ciència moderna encara no ha produït un medicament tranquil·litzador tan eficaç com unes paraules bondadoses". Aquestes paraules de Sigmund Freud constitueixen una excel·lent declaració de principis per a la celebració del Dia de l'Escolta a les Persones amb Discapacitat, una data que el passat 7 de novembre reuní a la sala d'actes de la Fundació de l'Once alguns dels professionals més destacats en l'àmbit del voluntariat i la inclusió social de les persones discapacitades. Organitzat pel Telèfon de l'esperança, la jornada comptà amb representants de les associacions Amadiba, Immensament, Apnab-Gaspar Hauser i la pròpia Once.
La primera en obrir el foc va ser Maribel Morueco, directora del Centre Gaspar Hauser, que destacà la importància de l'escolta activa en tots els àmbits de la discapacitat, començant pels propis afectats però sense perdre de vista les famílies ni l'entorn en què es desenvolupen. Morueco alertà dels perills d'una sobreprotecció immobilista i reivindicà el suport a l'autonomia i el creixement personals per tal que aquestes persones siguin felices i puguin desenvolupar les seves habilitats. Denuncià així mateix la proliferació de curanderos que prometen remeis miraculosos per al tractament dels trastorns mentals, sovint aprofitant-se de la bona fe i el sentiment d'angoixa de moltes famílies. Per això destacà la importància que té treballar sempre amb expectatives reals, amb el suport de l'Administració i els coneixements i l'experiència dels professionals.
A continuació i en nom d'Immensament, una associació integrada per pares i mares que tenen fills amb alguna discapacitat mental, prengué la paraula Isabel Cruces, qui destacà la importància que té el fet de posar nom a l'anomalia o comportament de l'infant, a fi de poder trobar espais de comprensió i evitar l'estigma social. Els nostres fills -digué- són per damunt de tot persones, no podem consentir que siguin anomenats mitjançant una etiqueta o un trastorn. Pel que fa a l'àmbit de l'educació afirmà que, tot i la bona voluntat de la majoria dels centres escolars a l'hora d'integrar els alumnes amb discapacitat, és necessària la formació del personal docent en matèria de trastorns mentals. Quant als serveis de salut mental de la Comunitat els considerà en general bons i competents, però clarament escassos. Defensà l'atenció personalitzada davant el protocol i les fórmules estandarditzades, a la vegada que reivindicà el valor terapèutic dels grups d'ajuda mútua o les trobades on poder compartir vivències i sentiments.
Tot seguit fou el torn de Marian Vives, representant de la veterana Amadiba, una entitat que atén més de 300 persones amb discapacitat 24 hores al dia durant els 365 dies de l'any. Fundada l'any 1995, el seu objectiu principal és tractar de cobrir les necessitats d'atenció de les famílies que tenen fills amb discapacitat intel·lectual i millorar-ne la qualitat de vida. Vives es referí a les dificultats d'acceptació social que, encara avui en dia, tenen els pares amb fills diferents; posà com a exemple la carta que el pare d'un fill amb autisme va enviar al diari El País on, en comprovar reiteradament que el nin era exclòs de les celebracions dels seus companys de curs, recordava que allò que tenia el seu fill era autisme, no lepra... Per últim Alejandra Duque, en representació de l'Once, recordà el naixement d'aquesta emblemàtica institució allà l'any 1938 amb el lloable objectiu de dotar les persones cegues d'un mitjà de vida digne, atès que l'únic recurs que llavors tenien per subsistir era demanar almoina a les cantonades. Tot i la considerable cobertura que presta al col·lectiu d'invidents -la major part dels seus ingressos es destinen a la prestació de serveis als afiliats -, Duque va reconèixer que no poden arribar per tot allà on voldrien, especialment a les zones rurals o més allunyades dels nuclis urbans. Més enllà de la inserció laboral -sobretot a través de la venda del famós cupó-, la seva acció s'encamina a donar suport psicosocial davant la manca d'autonomia que representa la pèrdua, parcial o total, del camp de visió de qualsevol persona. No obliden tampoc els bebès ni els nins escolaritzats amb aquest problema, per a la qual cosa destinen part dels seus recursos a donar suport als docents dins l'aula.
Paraules i fets bondadosos per a un col·lectiu que necessita alguna cosa més que compassió, tal com varen deixar de manifest aquestes quatre valentes dones en les seves intervencions. No debades aquesta escolta activa que celebram el dia 15 de novembre, i que tan bé duen a la pràctica cada una de les associacions que representen, és sens dubte l'eina més eficaç per combatre l'aïllament i l'exclusió social de les persones discapacitades. Pensem-hi una mica i escoltem-les també nosaltres, des de la solidaritat altruista però també des de la comprensió i el suport, a elles i a les seves famílies.
* President d’Homes per la Igualtat - Mallorca
