Sòfocles va escriure una tragèdia que ha tingut un gran ressò, essent objecte de múltiples interpretacions no sols en literatura, sinó també en ètica i política. Em referesc a Antígona. En ella s´exposa un dilema, un conflicte de difícil o fins i tot d´impossiblesolució. És l´enfrontament entre dues lleis: la llei familiar, divina, que arrela en el més profund del cor i de la sensibilitat humana, i la llei cívica, política, la que prové de la ciutat i del poder polític. La primera és representada por la dona, Antígona, que vol complir el seu deure familiar de donar digna sepultura al seu germà, Polinices; mentre que, per altra part, hi ha la llei cívica, imposada pels homes, que prohibeix donar sepultura a Polinices, a causa de la seva traïció a la ciutat i que obliga a deixar el cadàver del seu germà coma "saborós tresor per a les aus que el vigilen ansiosesde rapinya". Aquesta llei és la representada pel Rei, Creont. La mateixa llei, amb tot el seu pes, cau sobre Antígona, per desobeir la llei del rei i de la ciutat. Confessa que li serà "bell el morir", "per haver comès un piadós delicte".
Quelcom de semblant penso que presenta el conflicte de Catalunya. Tot el procés ha estatimpulsat per la llei familiar, la llei instintiva del cor, la del sentiment i la sensibilitat, amb apel·lacions a la força del poble, de la nissaga, a fer pinya. És la llei no escrita, subterrània, però d´una vigència inapel·lable, "llei no escrita i ferma dels déus", amb una "vigència que no ve d´ahir ni d´avui, sinó de sempre". Aquesta llei no pot reconèixer cap altra que estigui per damunt del deure familiar, la tradició, la cultura, la sensibilitat. Però de fet hi ha una altrallei, l´establerta per la ciutat, la llei escrita, consensuada, la llei humana, que no prové de tradicions, sinó d´acords més o menys estipulats racionalment, la llei que organitza i estructura la ciutat, que la manté unida i la regeix i governa; és la llei de la ciutat, que es desplega a la llum del dia.
Fins i tot no resulta difícil establir alguna correspondència o afinitat entre aquestes dues lleis i aquelles dues qualitats considerades com a característiques del geni català: la rauxa i el seny.
Ambdues lleis estroben abocades inexorablement al conflicte, sense sortida. El conflicte s´estén, afecta no tan sols la relació d´Antígona amb Creont, el Rei de Tebes, que ha implantat una tal llei, sinó també la relació entre les germanes Antígona i Ismene, perquè, mentre la primera defensa la llei divina, la sepultura digna del seu germà, la segona és a favor de la llei humana, que es compleixi la prohibició dictada pel Rei.
A les tragèdies gregues no hi ha pas al diàleg, el final éstràgic, com pertoca; en elles es compleix la llei del destíamb tota la seva força. Tots acaben en la mort i el suïcidi. Però l´enfrontament amb la mort matisa les posicions. La mort un cop més es mostra com la gran mestre de la vida, la domadora de les forces més atàviques i dures. Així podem observar que Antígona, de camícap a la mort, no es penedeix de la seva acció, però ha perdutl´altivesa i la resolució que mostravaabans, com ho palesen les mostres de temor davant la seva mort. Aquest aire d´humanització d´Antígona ressalta el dramatisme del moment. La mort, el darrer poder d´aquest món, obliga a cedir i a no entossudir-se, atès que la mort provoca més mort.
Al final apareix Tiressis, un savi ancià, conseller del rei, que estableix una connexió dels esdeveniments amb una visió ètica. És el que té el coratge de dir les veritats al rei, assenyala culpes i culpables: "El desastre que sofreix la ciutat és per la teva determinació"; la "insensatesa és la major ruïna", ha afirmat Creont, a la qual cosa Tiressis hi afegeix tot rebent: "Doncs d´aquest mal, precisament, n´ets tu ple". Finalment una apel·lació a la prudència (sofrosyne): "la imprudència és el major mal que pot afectar a l´home".
Mostrar l´aporia, el cul de sac, en que acaba la tragèdia, és ja una gran aportació al plantejament de la qüestió, que necessàriament ha de prendre els camins de l´ètica. En aquest sentit ben bé es pot dir que la lliçó que la tragèdia grega ens ofereix als d'avui és precisament el de fer prevaldre el judici ètic, la sofrosyne, la raó pràctica, el seny, la deliberació amarada de prudència per tal de tenir en compte tants de factors i trobar un camí de sortida en mig de tants obstacles, que es mostren com inamovibles, però que en cap cas són absoluts. Tenir en compte els obstacles és també admetre com interlocutors tants d'afectats i interessats en la qüestió. La deliberació ponderada no sols pesa factors a favor i en contra, sinó sobretot els afectats, les persones que lluiten la vida en aquestes aigües turbulentes.
*Catedràtic emèrit de Filosofia
