Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ho feim poc?

Una de les tipologies humanes, i de ficció, que més predicament ha tengut al llarg de la història és la dels herois (per bé que en puguem destriar un bon grapat, les heroïnes no han gaudit de tant de glamur, atès que el relat prevalent s'ha solgut escriure en masculí); la dels herois que han duit a cap gestes extraordinàries, a l'abast només dels més aguerrits de la tribu; de pas, aquests victòries han estat envoltades d'una aurèola beneficiosa per a la humanitat en general. Els herois sobresurten de la mitjania; gràcies a les seves envestides s'honora i es respecta el nom sencer del poble de què procedeixen. Per a això, les històries dels herois han estat contades; ja se sap que, als humans, els ha agradat des que el món és món escoltar històries; i les que tenen a veure amb grans homes, i dones, figuren entre les més estimades; segurament perquè bona part dels oïdors voldrien, a la vida real, ser com ells.

Tanmateix passa que les societats, potser per dissimular una mica els consensos majoritaris, generen els ciutadans, no més espavilats per força que la resta, però sí que divergeixen sovint dels aplaudiments generals. En el cas de què es parla, les heroïcitats que estimen no són, diríem, les estàndards, sinó les que tenen a veure amb odissees més aviat quotidianes i grises; amb herois que no per força són reconeguts com a tals, ni a ells mateixos els agradaria ser-ho. Des que érem al·lots, els nostres herois preferits eren els qui més èxits aconseguien tenir entre les al·lotes. Es veu clar el perquè: nosaltres anàvem de fracàs en fracàs, i la roda, per cert, es podria dir que ha empitjorat i tot amb els anys. Des d'aleshores, vàrem entendre que el món és injust. No vèiem per enlloc les presumptes qualitats (pel cap baix, les mateixes que les nostres) que ornaven aquells amics a qui ensopegàvem tothora envoltats de belleses, algunes de les quals consideràvem que teníem dret a compartir adesiara.

Per no sortir del mateix redol, amb uns quants anys més a les espatles, la cosa va pujar de graduació i l'admiració es va girar envers aquells coneguts, amics i saludats, que asseguren mantenir una vida sexual, no només de la que se'n diu sana, sinó d'una freqüència insultant i gairebé abismal respecte de la que nosaltres, amb penes i treballs, ens afanyam a practicar. Compte, però, que no siguin dels qui, en un no-res, figurin entre les masses de desmenjats que vegeten en les nostres societats tecnificades.

No fa gaire s'han donat a conèixer els resultats d'un estudi, centrat als Estats Units, des de l'any 1972 al 2014, en què és conclou que (la diagnosi, segons alguns estudiosos, es podria ben bé aplicar a unes societats com les europees) l'activitat sexual dels americans ha baixat de manera espectacular; ara mateix, practiquen deu vegades menys sexe que no el 1989. Hi ha països, com el Japó, que ofereixen dades sorprenents, com és ara que, entre els 16 anys i els 25 anys, hi ha alts percentatges de població que menyspreen directament el sexe. Tot plegat sorprèn en unes societats sotmeses a unes pautes d'hipersexualització enormes; la publicitat, la moda, el culte al cos. Entre les causes que s'esmenten del fenomen hi ha la digitalització de l'oci, que fa possible, a part dels contactes virtuals, unes formes de diversió a temps complet sense necessitat que la libido es desboqui, i el trencament de la relació, cada dia més evident, del sexe amb la reproducció. Diríem que, aquest, no és un bon camí; esperem que sigui una situació de malfeineria passatgera: cal tornar a alçar el piu.

Compartir el artículo

stats