Tribuna

Visca Maquiavel, mori Plató!

06.11.2017 | 02:45
Visca Maquiavel, mori Plató!

Un Don Quijote, tant si és de La Mancha com si és de Girona, no pot tenir més pàtria que la retòrica. En canvi, un rei pot regnar indistintament sobre qualsevol nació que hagi acceptat sotmetre's al seu ceptre. Això no obstant, en ple segle XXI, al capdamunt del rànquing de poders retòrics s'hi troba el de Cap d'Estat d'una monarquia parlamentària. O s'hi trobava, més ben dit, fins el dia que Felip VI tocà a sometent, donà carta d'estrangeria a dos milions de catalans i infongué als seus súbdits l'ardor necessari per defensar "la unidad y la permanencia de España".


És justament aquest concepte de "permanencia" allò que explica que un poder fins ara tan retòric com el de la nostra monarquia, es fes carn en el dit erecte de Felip VI la nit del 4 d'octubre. Perquè tot i que hàgim dit que poden ser moltes les nacions d'un monarca, només un és el seu propòsit: perdurar. I ha estat aquest afany natural de conservar el privilegi i la prevalença, l'instint que ha duit a la Casa Reial, al PP i al PSOE a envidar tot el seu capital polític i a aferrar-se a un mateix salvavides; a saber, el de la inviolable i sagrada unitat d'Espanya.

Els prohoms que ostenten el poder d'aquest país des de l'any 1.978, tot i els menyspreus públics a l'independentisme i als seus líders, eren del tot conscients que el conflicte amb Catalunya no era un conflicte nacionalista a l'ús. Sabien que el Brexit, l'ascens de l'ultradreta o el procés d'independència de Catalunya eren, en el fons, símptomes gravíssims de la crisi de legitimitat que experimenta la democràcia europea des del crac de 2008. Per això, davant el perill d'irradiació a la resta del territori nacional, l'Estat va activar mecanismes -legals i no legals, públics i privats- que mai abans, ni quan ETA assassinava mensualment desenes d'innocents, va veure necessari activar.

Un cop l'Estat es posà en marxa, amb la mateixa bona fe que milions de catalans cregueren que la independència era a tocar o que no hi hauria fuga de bancs, milions de súbdits es sentiren interpel·lats a aportar el seu gra d'arena en defensa d'Espanya. Tant els uns com els altres però, ignoraven que la retòrica proclamació d'independència era la revolució que les forces vives del regne necessitaven perquè tot seguís igual, el pretext que els era més favorable. Mentre els súbdits s'engolien l'hòstia de la unitat nacional i es presentaven voluntaris per anar a lluitar a tots els fronts, el trust del poder de l'Espanya de la Transició usurpava al poble la possibilitat de bastir una pàtria comuna, tot convertint la nació fossilitzada en un instrument al servei dels seus interessos. L'ara no toca de Pujol ha canviat de bàndol i ja recau com una pena d'excomunió sobre tot aquell que gosa dubtar del dogma.

Al capdavall, sembla que Espanya ha après que, en política, la retòrica pot esser un mitjà, però mai un fi. Avui, només un quixot o el govern republicà de Catalunya actuarien amb la retòrica com a únic objectiu. Per això, als fariseus que el dia 26 d'octubre empenyeren Carles Puigdemont cap al martiri al crit de "Visca Macià, mori Cambó!", més els valdria haver cridat "Visca Maquiavel, mori Plató!". Perquè, com escriu en El Príncep el filòsof florentí: "Molts han imaginat repúbliques i principats que mai han estat vists ni coneguts en la realitat, i és que hi ha tanta diferència entre com es viu i com s'hauria de viure, que aquell que no s'ocupa del que es fa per preocupar-se del que s'hauria de fer, aprèn abans a fracassar que a sobreviure".


A aquestes alçades però, facin el que facin, els quixots catalans acabaran humiliats i escarnits sota el pes de la maquinària estatal. Tot i així, sigui qui sigui qui marca el designis d'aquesta Espanya eterna, faria bé de començar a explicar què farà amb els milions de Sanchos que es mantindran lleials als seus cavallers -per molt imaginaris que siguin- i, sobretot, fidels a les seves idees. En aquest sentit, Maquiavel fa la següent advertència: "El príncep s'ha de fer témer de manera que, si no aconsegueix l'amor del poble, almenys eviti el seu odi".

El temps arribarà a reposar la polseguera i, llavors, uns i altres contemplaran la crua certesa. La prestidigitació, al principi, genera una fascinació en l'espectador d'una intensitat idèntica a la sensació d'engany que li acaba produint al final. Veure, per exemple, que el govern català no es creia el seu paper a les poques hores d'haver proclamat la república, segurament va generar una gran decepció en una part important dels ciutadans independentistes. Aquesta decepció però, no és menor a la que molts unionistes sentiran el dia que comprenguin que l'estimulació que l'Estat ha exercit sobre el seu sentiment espanyolista no era més que una estratègia per garantir el bloqueig del sistema de repartiment de poder instaurat des de fa quaranta anys.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine