El remake de l'Edat Mitjana del qual som mers figurants començà amb una calculada reprivatització d'infraestructures i sistemes públics. "Externalitzar" era llavors l'eufemisme lubrificant. El benefici, ens deien, seria un increment de l'estalvi, un ús més efectiu dels recursos, la millora de la nostra productivitat? Ens ocultaven però, que l'autèntica contrapartida era la ulterior internalització en els poders democràticament constituïts de tot tipus de lobbies i grups de pressió. Una infiltració, en definitiva, que va culminar en el transvasament de la sobirania popular cap a una nova sobirania privada i deslocalitzada.
La ciutadania, aleshores, s'empassà que, si venien mal dades, la closca de democràcia aparent que quedà després d'aquell procés seria una estructura protectora a bastament. La crisi econòmica iniciada l'any 2007 ens despertà d'aquell somni per descobrir-nos que teníem uns senyors i que, a més, els devíem una servitud. La història posterior és ben coneguda per tothom: els nous sobirans, engreixats a l'ombra de l'externalització, exigiren cobrar els seus tributs. Els serfs callaren i pagaren.
Fruit d'aquella frustració col·lectiva en són tant el 15-M, com la por cerval a qualsevol dels canvis que aquell moviment proposava. També la consolidació definitiva de l'independentisme en capes cada cop més transversals de la societat catalana. Incapaços de mirar més enllà de les seves quotes de poder -provincials i provincianes-, PP i PSOE se serviren de l'eterna amenaça contra la sacrosanta unitat d'Espanya per bloquejar la més mínima opció de canvi. Els efectes d'aquell encarcarament els veim avui a Catalunya.
El més curiós d'aquest conflicte però, és que els dos governs en pugna, per raons ben distintes a les exposades al principi, decidiren emprendre una segona externalització. Per una banda, Rajoy externalitzà tota la seva acció política en els tribunals de justícia -degudament tutelats per la Fiscalía General del Estado, això sí. Per l'altra, Mas i Puigdemont externalitzaren el "procés" i tota la iniciativa política en organitzacions civils com Òmnium i l'ANC. I així és com hem arribat al xoc: els Jordis han estat empresonats i la justícia espanyola llençada a l'escarni internacional. La sobirania del poder cec vs. la legitimitat del poble cegat.
A dia d'avui, aquestes dues sobiranies externalitzades no només avancen amb independència dels seus instigadors, sinó que els han convertit en els seus ostatges. Incapaços de sortir de les gàbies dels seus respectius discursos, Rajoy i Puigdemont s'han llançat a l'abisme. El primer ha optat per aclarir al conjunt d'Espanya -que ho escoltin amb atenció al País Basc- que les autonomies són una mera concessió temporal, una gràcia retràctil. El segon, un cop sigui desposseït de la seva dignitat, s'abandonarà als designis d'una marea popular que té els seus líders empresonats o en vies de ser-ho.
El combat es perllongarà i serà brut. El veredicte final però, no procedirà de cap dels tribunals coneguts. Tampoc de les emanacions de l'article 155, ni de la buida closca burocràtica de les institucions europees. La realitat dicta avui que les sobiranies populars ja no es deuen als ciutadans, sinó a aquelles altres sobiranies privades i deslocalitzades que esmentàvem al principi. Per molt que ho negui el govern central, les conseqüències econòmiques de la falla que s'ha obert repercutiran a la totalitat de l'Estat, no només a Catalunya. Per això seran aquests nous senyors feudals els qui acabaran donant el nihil obstat o bé a una Catalunya independent, o bé a una Espanya fossilitzada. En qualsevol cas però, sigui un o siguin dos els Estats resultants, els obligaran també a retre'ls vassallatge.
*Poeta i empressari
