Continua el suspens a Catalunya, el penúltim capítol del qual va arrencar el passat ? de setembre amb l'aprovació a la catalana de la llei de desconnexió. Des de llavors és com seguir una novel·la d'acció, política i remolí passional. Per les mateixes raons el periodista nord-americà John Reed se'n va anar a Rússia l'octubre de ????, i a Sant Petersburg va ser testimoni de primera mà de la Revolució Russa, que plasmaria en el seu vertiginós llibre Deu dies que van estremir el món, després del qual es va convertir en un fervent comunista. Aquí fa ja més d'un mes que dura la revolta.
No hi ha trets però sí molta jurisprudència, advocats i opositors de l'Estat, tertulianisme, abanderaments massius i manifestacions esquitxades de santjordis, gimcanes i alguna batalla campal com la del llegendari bar Zuric, al principi de Canaletes. I cal veure com es matxaca el Govern des de la dreta jubilar o com de pesat es posa Albert Rivera davant la inacció de Mariano Rajoy. El president del gabinet nacional, en canvi, no perd els nervis i no sabem si segueix fumant puros o està esgotat pel cúmul de feina que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría no sap treure-li de sobre.
Diguin el que diguin, tenir Rajoy al capdavant de la nau, rellegint Antonio Cánovas del Castillo i Manuel Azaña per preparar els seus discursos, és tot un alleujament. Ha de ser l'home més serè d'Espanya, que és el que convé ara mateix. Com ho és el fet que al capdavant del PSOE es trobi Pedro Sánchez i no Susana Díaz. Amb la socialista rociera al comandament nacional, el PSC ja s'hauria passat als rebels i Josep Borrell no s'hauria consagrat gràcies a la seva portentosa filípica políglota del ? d'octubre a l'Estació de França.
Sánchez no té ni idea de què va aquest huracà polític, així que ho ha deixat en mans de dues legalistes, Margarita Robles i Carmen Calvo, i un fi retòric, Miquel Iceta, el millor LBTG que recorden els últims temps. Per arrodonir l'equip ha trobat en José Luis Ábalos una mina. Ábalos s'ha revelat com un mestre en la dialèctica de les paradoxes, i no deixa d'endur-se a l'hort els arguments tant dels rebels independentistes com del populisme podemita, on Íñigo Errejón trona amb el seu silenci.
Al costat insurgent, el panorama també s'ha aclarit per més que algun analista despistat plantegi dissensions en les seves files. Són pelegrins però no ximples. El seu gran error de càlcul el va fer Andreu Mas-Colell, a qui la visió microeconòmica de Harvard no li va permetre entendre el factor neurològic de l'economia i va prometre una utòpica Arcàdia feliç després de la independència. No obstant això, presos de la por al desconegut, estalviadors i accionistes van abandonar les seves llibretes i els fascicles de l' Enciclopèdia catalana per donar ordres borsàries de venda i obrir compte mirall a l'oest, a la vall del Cinca, i al sud de l'Ebre. El gran èxode de la pela és la pela encara no s'ha aturat.
La macrocomptabilitat està així de clara. Catalunya representa el ??? del PIB espanyol (la Comunitat Valenciana, el ?,??, menys de la meitat), i el seu deute públic assoleix el ??? (el ??? la valenciana), però si hagués d'assumir el ??? del deute públic nacional que li correspondria, aconseguiria el ???? de deute respecte del seu PIB si aquest es mantingués constant -dubtós-, o sigui, una mica més del que arrossega Portugal, encara que la independència implicaria la segura expulsió de la UE i el bloqueig espa nyol a un acord comercial avantatjós. Més difícil encara resultaria el repartiment de les càrregues de les pensions. Em sembla bastant més difícil de consensuar que el Brexit, les parts del qual, com sabran, no saben ni com asseure's en la taula de negociacions. De la prima de risc, ni en parlem.
Les passions independentistes, en canvi, segueixen desfermades per més que s'hagi jugat a una certa frustració popular després de l'últim entremès del Parlament amb Carles Puigdemont. Els sobiranistes es reparteixen els papers prèviament pactats, i n'hi va haver prou d'escoltar el clamorós i fluid cabreig d' Anna Gabriel i de Quim Arrufat aquella nit, dos bons oradors. El sobiranisme no té més tecla que jugar al gat i al ratolí amb l'Estat, i en el seu paper de rosegador confiar que el gat fiqui la pota, sobreactuï i perdi credibilitat exterior. Gens més, i res menys, com va mostrar l'?-O.
Segons la Generalitat, la catalana, aquell dia d'octubre van votar dos milions de persones a favor de la independència. En les últimes generals a les demarcacions catalanes van votar ?,? milions de persones, llavors és versemblant que almenys un milió i mig no estiguin per la labor. Però és possible que en l'actual conjuntura la mobilització electoral superi la feble participació del ??,?? d'aquells comicis. Seguim, doncs, en una dinàmica propera a les dues meitats. Ara expliquem per partits: els vots sobiranistes de llavors amb prou feines van sobrepassar el milió, ?,??, enfront dels ?,?? dels espanyolistes de cep. La clau estaria en el mig milió - ?,??- de votants socialistes, dels quals ara tiren Borrell i Joan Manuel Serrat, però sobretot en els ?,?? dels comuns versus Podem.
S'entenen ara les tombarelles d' Ada Colau i els escarafalls de Pablo Iglesias, que encara no ha explicat el seu recent cenacle amb el místic Oriol Junqueras a casa de Jaume Roures, l'actual propietari, al costat del president de Qatar, del París Saint Germain i investigat per la fiscalia francesa, de Bein Sports, la plataforma propietària de la majoria dels drets del futbol mundial, inclòs l'espanyol? i el català.
