Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Llenguatges íntims

Tothom tenim les nostres dèries i rituals personals. No se sap ben bé per què, els hem anat adquirint i formen part del nostre jo més íntim. Alguns provenen, sense dubte, dels hàbits i costums adquirits en el clos familiar. A tall d'exemple, el lloc on ens tocava seure a taula a l'hora dels menjars; el vàrem ocupar fins que vàrem deixar la casa natal; si per qualque motiu, n'érem desplaçats s'imposava un cert malestar, com si d'una pèrdua gran es tractàs. El valor que arriben a tenir les rutines.

Sense elles, el nostre desordre vital, amb uns ritmes de vida vertiginosos, sense engrunes de temps dedicades al repòs i a la reflexió, anant tot lo dia amunt i avall, seria encara més embogit. Quan s'és jove justament el que es pretén és trencar-les, atès que són considerades mostres de poca ambició vital, d'un conformisme aburgesat i a voltes carcoide; els joves demanen trull i matraca, menjar-se el món, llescar-lo a la seva mida. Després, a còpia d'acumular anys, les tornes canvien, i se'n temen que trampejar enmig de les grisors quotidianes és un dels al·licients que té la vida.

Manies, es deia, tantes com es vulguin. Podríem fer esment a les que gasten alguns dels escriptors admirats; uns han pencat de drets, altres han escrit sempre amb tinta verda, o amb llapis; hi ha qui necessita un silenci absolut, i hi ha qui gaudeix del renou de la gent i no li fa res escriure als cafès, a les estacions o als aeroports. Els al·lotells a qui agrada això del futbol solen tenir per costum imitar els ritus que fan els ídols admirats; aquell que fa un nombre concret de passes abans de tirar la falta; els gestos per celebrar els gols, el primer peu amb què es trepitja el camp, ja no diguem els dels porters, segons sembla, els més rars i maniàtics dels equips.

A força de cantar-ne les virtuts, amics, coneguts i saludats ens han encomanat dues manies que ens ve de gust practicar, i que, per paga, surten de franc. La primera ens mena a, sempre que ens trobam en l'avinentesa d'anar de viatge, visitar els mercats de més anomenada; solen ser, més que els edificis, monuments o museus més recomanats, un pols excel·lent de l'indret que es visita, no sols pel producte que s'hi ven, sinó pel moviment humà que s'hi respira. L'altra consisteix a visitar, abans que res, els escusats dels bars o restaurants de què figura que en serem clients. Per bé que assolir la perfecció és gairebé impossible, per norma general un té comprovat que hi ha un alt grau d'equilibri entre la decència i netedat del lloc comú amb la qualitat de la menjua o beguda del local. Encara que mai de la vida ho faríem, perquè es podria considerar una pràctica incívica, tenim una certa estima pels vàters estibats de grafits i missatges escrits , més que els decorats ad hoc per l'artista de torn, preferim els espontanis, els que perboca la bona gent en voler conjuminar les funcions fisiològiques més, diríem, animals amb l'expressió desbocada del lliure albir. Poca broma; aquests desfogaments de la intimitat, amb el temps, poden arribar a ser documents de primer ordre per a l'estudi d'una cultura. El llatí vulgar és un corpus de textos mal escrits, respecte de la norma clàssica, esparsos en espais diguem-ne poc vistosos. Amb tota probabilitat a molts vàters del país hi podríem entrellucar frases del tipus: "Puigdemont nazi, o feixista", fins i tot, la podem llegir en papers, en aparença,, seriosos, que, potser, segles més tard, historiadors perspicaços n'hauran d'escatir el trellat; qui sap si, aleshores, els tals qualificatius, amb més propietat, s'hauran d'encolomar als qui ho diuen ara a en Puigdemont.

Compartir el artículo

stats