La grandiloqüència és una inflamació verbal -també mental- que des de temps remots assola imperis, precipita governs i derrocarà monarques. Dictava el tòpic que aquesta era una malura gairebé exclusiva dels hidalgos castellans i els sultanats andalusos, però almenys una certesa ha emergit entre la turbulència d'aquestes darreres setmanes: la grandiloqüència i la mediocritat són l'element vertebrador i la pàtria comuna de tots els pobles d'Espanya.
Les nostres illes, tot i les barreres geogràfiques, han sucumbit també a aquesta plaga. Descomptades les genuflexions i les veus engolades davant les autoritats metropolitanes de torn, avui fins i tot batles i consellers declamen la seva magnificència conscients del seu pes dins la història. Com deia un anunci de loteria, " no tenemos sueños baratos".
És potser per això que el "Govern de la gent" ha decidit començar a treballar en vistes a l'eternitat. Un cop derruïda sa Feixina, rescatat el túnel de Sóller, eliminats els barracons de les escoles i millorat el finançament, mentre el PSIB es cerca el cor a dreta i esquerra, Més per Mallorca ha decidit donar-se el gust de fer-se fer una estàtua eqüestre en forma de referèndum d'independència per a l'any 2030.
No s'ha definit encara ni la pregunta ni la data concreta, però a manca de problemes més urgents per resoldre, durant els propers tretze anys les discussions al voltant d'aquesta proposta entretindran durant hores els nostres diputats. Mentrestant, les decisions transcendents de debò es continuaran prenent, en el millor dels casos, dins despatxos d'advocats i reservats de restaurants.
Les actuacions d'aquests dies a Catalunya per part del govern central han fet palès -per si no estava prou clar- que només qui ostenta un poder real es pot permetre el luxe de la grandiloqüència. Però un petit arxipèlag com el nostre, sotmès als vaivens i als desitjos de tots els imperis venguts i per venir, en cap cas pot caure en aquesta temptació.
La grandiloqüència mal digerida per part de votants fidels i ciutadans crèduls condueix indefectiblement a la frustració. I de tots els subproductes de l'acció política, la frustració és el d'efectes més incerts i devastadors. Les conseqüències del Tractat de Versalles en l'Alemanya d'entreguerres ens queden lluny, però la frustració -en un i altre bàndol- en què desembocarà el procés d'independència de Catalunya serà una advertència previsiblement massa dolorosa. La grandiloqüència condueix sempre o bé a la sang o bé al ridícul.
Sigui quin sigui el resultat final del conflicte entre Catalunya i Espanya, s'intueix un horitzó dificultós pel que fa als interessos i al paper de Balears en el conjunt de l'Estat. Després de quaranta anys de legislatures anodines dels nostres diputats a Madrid -on no han mostrat més vocació que la de ser uns agraïts palafreners-, per primer cop en dècades els canvis que els nostres representats públics hauran de propiciar o evitar tendran un efectes reals i a molt llarg termini. La posteritat s'inicià el passat dia primer d'octubre, no l'any 2030.
*Poeta i empresari
